El misteri del nazi que va morir protegit pel Vaticà

El 1949 va morir en un hospital de Roma un home que havia entrat amb una afecció hepàtica i nom fals. L’havien portat uns monjos i el van visitar un bisbe, un metge i una dama prussiana. Era Otto Wächter, jerarca nazi, criminal de guerra fugit i mà dreta de Hans Frank, el Carnisser de Cracòvia, jutjat i penjat a Nuremberg. «Mai els descric com monstres, però van fer coses monstruoses. També van ser capaços de decència, amor, generositat i amistat. Són complexos, com tot ésser humà. S’ha d’entendre com gent comuna creua la línia vermella i acaba matant milers de persones», reflexiona Philippe Sands (Londres, 1960), reputat advocat que ha participat en judicis del Tribunal de la Haia contra Pinochet o el genocidi de Rwanda. Com ja va brodar el magistral ‘Calle Este-Oeste’ (2017) –entrellaçant el cas de Frank amb el de la seva pròpia família, víctima de l’Holocaust–, ara segueix la pista de Wächter en la no menys rocambolesca i documentada investigació ‘Ruta d’escapada’ (a Anagrama, també en castellà). 

Va ser el fill de Frank, que odiava el seu pare, qui va propiciar el contacte de Sands amb un fill de Wächter, el Horst. Aquest li va assegurar que el seu pare en realitat va ser enverinat i, amb l’esperança que demostrés la seva innocència, li va donar accés a 8.500 documents, entre aquests les cartes que la seva mare, la Charlotte, una artista austríaca antisemita, va creuar amb el seu pare, a més de diaris i fotos que expliquen la història del matrimoni, la fuga i la seva relació amb el Vaticà. «El Horst accepta que hi va haver assassinats en massa, però no admet que el seu pare fos un criminal i s’ha construït un univers en què nega la seva responsabilitat en l’assassinat de 500.000 éssers humans», afirma per videoconferència Sands, que després del seu ingent treball no va trobar cap document que l’exonerés. 

Aquesta frase obre el llibre: «És més important entendre el botxí que la víctima». «Me la va dir l’escriptor Javier Cercas mentre visitàvem la Capella Sixtina. Cercas estava convidat a fer una conferència al Vaticà i li va parlar de mi a un bisbe irlandès increïble que em coneixia pel ‘podcast’ de la BBC de ‘Ruta d’escapada’ i que em va facilitar l’entrada als arxius del Vaticà i a l’hospital on va morir Wächter».

De fet, el títol original del volum és ‘Ratline’, la línia de les rates, nom de la ruta de fugida de nazis del Vaticà, que va ajudar a arribar a Sud-amèrica Eichmann,Mengele o Priebke. La dirigia el bisbe austríac Alois Hudal. «Vaig descobrir que els nord-americans li pagaven per espiar els russos dins del projecte Els Àngels, que van crear el 1947, amb la guerra freda. Tres dels espies que van reclutar eren nazis». Hudal volia com a espia Wächter, que només pensava a fugir a l’Argentina i que va morir abans de poder-ho fer. Deu anys després, Hudal va contactar amb Charlotte i li va dir que l’havia enverinat un antic camarada». 

«No sé què sabia Pius XII, però sí que sé que el Papa va donar diners a Hudal per a aquesta ruta d’escapada i que en les altes esferes del Vaticà se sabia tot». Sands, que confia en «el compromís de transparència del papa Francesc», que ja ha obert els arxius, tot i que no estiguin digitalitzats, hi espera trobar noves dades.

La Charlotte va dedicar la seva vida (va morir el 1985) a intentar netejar la reputació del seu marit. «Al final he explicat una història d’amor per entendre com una dona recolza el seu marit –assumeix–. Ell li escrivia ‘ha sigut una setmana terrible, hem hagut de matar molts jueus’... Ella ho sabia tot i ¡l’encoratjava! El va animar a escollir el lloc que Hitler li va oferir en comptes de seguir amb la seva carrera d’advocat a Viena. La Charlotte es va convertir en una dona important dins del règim i li encantava. En els primers 15 anys que van estar junts, era l’Otto qui controlava la relació. Però el maig de 1945 això bascula perquè ell és un home perseguit que s’amaga tres anys a les muntanyes d’Àustria i depèn totalment d’ella per sobreviure, perquè li portava menjar».

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Sands tanca el llibre amb la frase d’una filla del Horst: «El meu avi va ser un genocida». Al veure-la, el seu pare la va desheretar, revela l’autor. «Els nets estan en xoc, em va dir un d’ells. La informació oculta que jo aporto significa un drama per a aquesta família perquè a ells els van explicar una versió molt diferent dels seus avis. És una història de mentides. Han creat els seus propis silencis», afirma l’autor, recordant que està casat amb una espanyola la família de la qual, dividida per la guerra civil, encara avui continua sense parlar-ne. «Tractar amb el passat a través del silenci no funciona . El passat sempre troba una manera de tornar».

Per això hi continua bussejant. El 2024 espera tancar aquesta trilogia de criminals nazis amb un títol en què segueix els passos de l’SS fugit Walter Rauff: es va convertir en amic i interrogador de Pinochet, en el judici del qual va participar com a advocat. Perquè per a Sands, veure com aquells homes van creuar la línia vermella pot alertar-nos de perills com Trump. «Es comença amb el llenguatge, atacant gent de raça o color diferent. Ho deia en un interessantíssim vídeo Arnold Schwarzenegger en vista dels fets del Capitoli. ‘Soc austríac i ho sé bé’, recordant que el seu pare va ser un nazi i que pot tornar a passar en qualsevol lloc».