Globus d’Or: la gala de Zoom i d’un tebi ‘mea culpa’

La pandèmia està forçant a replantejar moltes coses i la forma de funcionar de moltes indústries i potser les gales de premis, incloent-hi els Globus d’Or, haurien d’apuntar-se a la tendència i aprofitar la crisi per a un canvi de model. El format de cerimònies com aquesta no aguanta bé, ni tan sols tenint dues còmiques fabuloses com Tina Fey i Amy Poehler, unides pel talent i la química tot i que estiguin, com aquest diumenge, una a cada costa dels Estats Units.

Una gala virtual amb els nominats i premiats per Zoom deixa moments formidables com alguns dels que es van veure aquest diumenge, del petó en pijama de Jodie Foster a la seva dona a l’abraçada emocionada de la filla del director de ‘Minari’ mentre aquest feia el seu discurs passant per les genuïnes reaccions de sorpresa de guardonats com Jason Sudeikis i Andra Day, però algunes coses no flueixen. I tres hores continuen sent moltes hores.

Hi va tornar a haver discursos emocionants, com el de la viuda de Chadwick Boseman o el que va oferir Jane Fonda, però el que ja s’ha dit, tres hores són moltes hores. I, a més, sense poder controlar-ho tot com en una gala presencial, els excessos de les dues primeres van anar reduint el temps que es deixava als guanyadors en les últimes categories per dir el que volguessin. La gala era virtual, però la música instant-los a deixar de parlar, o fent difícil escoltar-los, era molt real.

Les ombres de la HFPA

Aquesta vegada sobre la gala planejava, a més, la fosca ombra de la polèmica per conflictes ètics i de falta de diversitat dels seus organitzadors, l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood (HFPA), una qüestió que van abordar en el seu monòleg inicial Fey i Poehler.

Primer es van riure del grup. El van definir com «periodistes internacionals no negres» que «van cada any a ‘junkets’ de cine (rodes de premsa amb directors i estrelles) a la recerca d’una vida millor». Tot i que la formen 87 periodistes van dir que elles diuen que són «uns 90 perquè un parell pot ser que siguin fantasmes i es diu que el membre alemany és només una salsitxa en què algú ha dibuixat una petita cara».

Després, no obstant, es van posar més serioses. Van recordar que en els premis és normal que hi hagi, com en aquesta edició, «molta porqueria vistosa nominada», però també van destacar que «actors negres i projectes liderats per negres es van passar per alt». I ja completament seriosament van dir que, fins i tot sabent que les entregues de premis són «estúpides», «fins i tot en les coses estúpides la inclusivitat és important».

La resposta a l’escàndol que se li va ocórrer a la HFPA va ser treure tres dels seves periodistes-directives a l’escenari a fer un discurs amb un ‘mea culpa’ i propòsit d’esmena en el tema racial (ni paraula de deixar de funcionar com un monopoli d’accés a estudis i ‘talents’ o de deixar de repartir-se a si mateixos generosos estipendis). «Tenim la nostra pròpia feina per fer. Com al cine i televisió, la representació negra és vital. Hem de tenir periodistes negres en la nostra organització», va dir la periodista alemanya, que és vicepresidenta. «Hem d’assegurar que tothom, de totes les comunitats infrarepresentades, té un seient a la nostra taula, i farem que succeeixi», va afegir la periodista índia, que presideix la junta directiva.

Va ser un missatge de menys d’un minut i va deixar sensació d’insatisfacció. I per a alguns d’enuig. Segons va explicar ‘Los Angeles Times’, que va publicar la setmana passada la investigació que va obrir la caixa dels trons, la presidenta del grup Time’s Up, Tina Chen, va enviar un comunicat immediatament després de la gala a la HFPA i a la NBC, a que paga milions de dòlars pels drets de la retransmissió, denunciant aquesta resposta a les crítiques com a «cosmètica». «Els Globus ja no són d’or», va escriure Tina Chen. «És hora d’actuar».

El discurs de Fonda

És una cosa a què cridava també Fonda, però l’actriu ho va fer amb el premi Cecil B. De Mille a les mans. I aquesta és la transcripció de la part final del seu discurs.

«Hi ha una història que hem tingut por de veure i sentir sobre nosaltres en aquesta indústria, una història sobre quines veus respectem i elevem, i quines deixem d’escoltar; una història sobre a qui s’ofereix un lloc a la taula i a qui es manté fora de les habitacions on es prenen les decisions.

Així que tots, incloent-hi els grups que decideixen a qui es contracta, què es fa i qui guanya premis, fem un esforç per expandir aquesta botiga, perquè tothom s’elevi i les històries de tots tinguin opció de ser vistes i escoltades.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Fer això simplement significa reconèixer el que és veritat, estar a l’altura de la diversitat emergent que està succeint per tots els que es van manifestar i van lluitar en el passat i pels que han recollit el testimoni avui.

Al cap i a la fi, l’art no només ha anat a l’una amb la història, sinó que ha liderat el camí. Així que siguem líders ¿d’acord?»