I Guillermina Motta va pujar a l’escenari

Pots pensar que ets davant el repertori d’una altra era fins que comencen a sonar les cançons i t’adones que no passa el temps per al pessic líric amb doble fons, la reprimenda social i el text amb sentiment i ben dit. El concert ‘Una bruixa com nosaltres’, amb direcció artística de Sílvia Comes, va realçar aquest diumenge, al teatre Joventut, de l’Hospitalet (Barnasants), l’obra d’una artista, Guillermina Motta, que, si bé és cert que es va retirar fa molt a les seves estances, podria estar una mica més present en l’imaginari d’aquest país nostre, tan propens a les trinxeres i a barrejar xurres amb merines.

I bé, Comes va posar cura a donar esplendor a un repertori ric en accents i matisos, com correspon a una obra més diversa del que pot semblar, servint-se d’unes altres tres veus a les quals va encomanar rols ben definits. Laura Simó, projectant la subtilesa i la intenció justa a ‘La cançó dels vells amants’, de Brel, i Anna Roig, caminant pel filferro de la innocència a ‘No puc dormir soleta’, abraçada a un coixí, i provocant un sonor «molt bé!» de la mateixa Motta, asseguda a la fila set amb el seu fill i dos nebots nets. Mone Teruel, decantada cap al temari eroticofestiu en una descarada ‘Fes-me mal, Johnny’ (Boris Vian), sospirant per «l’amor que fa bum», i en l’altre extrem, una Comes amb el cor a la mà a ‘Et volia dir’, peça al seu dia interpretada per Juliette Gréco que desplega aquesta classe de despreniment afectiu reservat als homes: «M’agrada l’amor / com un acord que no té després, ni té demà / sense cap lligam que sigui fort / i estar sola quan es faci clar».

Lleugera, o no tant

Concert galopant, d’inflexions tan simpàtiques com afilades, i ben vestit per un quartet instrumental encapçalat pel pianista Pau Baiges. Allà van entrar sense friccions des del Vázquez Montalbán de ‘Yo en amores soy muy ligera’ fins al tango criminal ‘Amablement’, i la cabalosa cançó que donava títol a l’espectacle, d’Anne Sylvestre, talaia d’un trajecte final dominat per altres peces molt serioses, com ‘No, tu no tens pas nom’ o ‘El mestre d’escola’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Comes va voler posar així finalment el focus sobre la Motta més sentida i reflexiva, i va deixar, en canvi, fora del faristol el popular cuplet ‘Remena nena’. No així el cant universal ‘Visca l’amor’, a partir del text de Salvat-Papasseit, gest coral de redempció que va culminar el concert, tot i que l’últim acte, imprevist, encara no havia arribat: l’homenatjada, pujant a l’escenari, una cosa que no feia des d’aquelles nits a L’Espai, el novembre del 2002, per donar les gràcies a artistes i públic. «Jo no sabia que havia cantat tantes coses», va fer broma, «i ho he disfrutat moltíssim». Ofrena de flors, ovació amb el públic dret i l’estela d’una sessió per al record, que Barnasants va gravar per immortalitzar-la en un disc.