Perifèrics i consumibles
Taburete Foster Wallace
DFW em sotja des de la pantalla. Ja havia topat amb els seus llibres a ‘Amor y letras’, i ara me’ls trobo a altres pel·lícules i sèries com una espècie de certificat d’autenticitat
Em persegueix David Foster Wallace des de l’any dos mil més o menys. Des que vaig llegir, quan era més jove i vaig viatjar en trens bruts que anaven cap al nord (això va amb música de Sabina), el seu article ‘Noticias bastante exageradas’, una ressenya acadèmica, va dinamitar la meva manera d’entendre les ressenyes i l’Acadèmia. Era un tren que em portava d’una casa a una altra casa durant els anys que vaig viure una mica nòmada (ni mònada ni gònada ni monada, com s’entesta el corrector de Word). No he posat gaire interès a escapar de l’escriptor. L’he llegit, ressenyat, estudiat, criticat, disfrutat i recomanat (molt, potser massa, però sempre a les persones indicades).
I tot i que continuo llegint-lo per prescripció del meu cosí, el meu gastroenteròleg, ara m’assetja des de la pantalla. Ja havia topat (dopat, insisteix el corrector) amb els seus llibres a ‘Amor y letras’, i ara me’ls trobo a altres pel·lícules i sèries com una espècie de certificat d’autenticitat de l’estil «jo també he estudiat ‘Cultural Studies’, ‘you know’, però això no treu que visqui turmentat, tot i que distant i una mica nihilista». Wallace en sèrie: ’Weeds’ (una viuda que ven herba per sobreviure al seu barri esnob amb un adolescent més sortit que el bec d’una ‘iron’ i que llegeix ‘La broma infinita’ per lligar); ‘Your honor’ («aquí, llegint Foster Wallace» diu el noi a la primera trobada; a un altre capítol la noia li regala dos marca-pàgines: un per a les notes al peu); ‘Las chicas Gilmore’ (apareix ‘Hablemos de langostas’); el primer episodi de ‘Devils’ (l’«exdoctor massís» Patrick Dempsey relata a una reunió de feina la història de la peixera, convertida ja en xerrada d’autoajuda TEDx: «David Foster Wallace va explicar aquesta història»); ‘The wilds’ («Escolten vinils i porten ‘La broma infinita’ a sobre», diu un postadolescent dels seus companys); i la pel·lícula d’animació ‘Soul’, on ’L’aigua és això’ cala com l’ídem a la nostra ànima musical.
I en això arriben els Taburete, treuen un disc titulat ‘La broma infinita’ i semblen cantar «si jo tingués una escombra del sistema». Camises de coll cordat de PH neutre, pantalons xinesos, mocassins (tot això és inventat, ja ho saben): ni bandana, ni botes descordades ni hiperhidrosi. De l’after-pop al pop. No sé el que pensaran els seguidors d’aquesta banda (¿tabureters?) ni el que opinaran les poetes feministes. Cadira ‘Barcelona’ de Mies van der Rohe, taula Nomos de Norman Foster, armari Songesand d’Ikea i tamboret Foster Wallace. En 25 anys (¡25!) hem passat d’‘Infinite Jest’ al ‘Jes-Extender’. No és broma.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
