Céline Sciamma torna a fascinar amb ‘Petite maman’

La quarta pel·lícula de la Céline Sciamma, ‘Retrato de una mujer en llamas’ (2019), va ser generalment aclamada com una de les millors d’aquest segle i, per tant, a l’hora de fer la cinquena la directora francesa segurament va tenir carta blanca per donar curs a la seva ambició. En aquest sentit, ‘Petite maman’, presentada aquest dimecres a competició a la Berlinale, pot resultar sorprenent, però només en aquest. Es tracta d’una preciosa miniatura –a penes 70 minuts de metratge– que, en qualsevol cas, amplia la galeria de personatges femenins sotmesos a ritus de passada que Sciamma va iniciar amb la seva òpera prima, ‘Water lilies’ (2007). 

En concret, la pel·lícula contempla una nena de vuit anys, Nelly, en un moment que es revelarà crucial en la seva relació amb el món. Mentre ajuda els seus pares a buidar la vella casa de la seva àvia materna, que acaba de morir, la petita tafaneja amb cautela a l’espai on la seva mare, Marion, solia jugar quan tenia la seva mateixa edat. I un dia, just després de la marxa sobtada de la Marion, la Nelly es troba al bosc amb una altra nena i immediatament connecta amb ella; el seu nom, esclar, és Marion. I mentre contempla la parella des de l’espai que connecta els contes infantils amb el realisme màgic i el present amb un passat real o inventat, ‘Petite maman’ reivindica amb gran tendresa i sorprenent fondària el poder de la imaginació per lidiar amb la pèrdua i entendre emocions massa íntimes per ser explicades. A dir veritat, és una pel·lícula enorme.

Brühl davant el mirall

En la seva primera pel·lícula com a director, que també competeix per l’Os d’Or, Daniel Brühl s’ha atrevit amb una premissa que projecta un reflex potser distorsionat –més li val– de la seva pròpia vida. És possible, de fet, que el personatge principal de ‘Next door’ sigui la classe de persona en la qual l’actor alemany tem arribar a convertir-se: una estrella de Hollywood que reparteix somriures i maneres però és incapaç d’ocultar la seva condescendència i el seu desinterès per les coses mundanes. El protagonista idoni, en altres paraules, per al tipus d’afilada sàtira que la pel·lícula dedica part del seu metratge a ser.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El subjecte es diu Daniel, i òbviament l’interpreta el mateix Brühl. De camí a l’audició que promet proporcionar-li un paper en una nova pel·lícula de superherois –Brühl, recordi’s, està en la nòmina de Marvel–, el jove fa una parada en un bar, on entra en contacte amb un parroquià que sembla emanar vidriol, fúria continguda i, arribat al moment, fins i tot set de venjança contra ell. 

Mentre observa com els dos homes intercanvien cops, majoritàriament verbals, ‘Next door’ funciona especialment bé mentre se centra en l’humor negre i, per tant, és una llàstima que en la seva segona meitat prefereixi apostar pel ‘thriller’ psicològic. En el procés, així mateix, la narració es torna repetitiva, i mentrestant esbossa reflexions sobre assumptes com la gentrificació, el llegat de les dues Alemanyes i les divisions de classe que en realitat mai prenen forma. I malgrat això, això sí, des de darrere de la càmera Brühl aconsegueix mantenir l’espectador interessat a descobrir què dimonis està passant; com ell mateix ha tingut oportunitat de comprovar des de davant de la càmera en el passat, no és una cosa fàcil.