Javier Cercas: «‘Independència’ és una paraula magnífica, excepte en política»

Quan es va fer públic el premi Planeta 2019 tothom preguntava a Javier Cercas si la seva novel·la, la primera d’un cicle policíac protagonitzada pel mosso d’esquadra Melchor Marín, anava sobre el procés. I ell assegurava que no. Però amb un títol incitador com ‘Independencia’ (Tusquets) ja no pot negar-ho, tot i que tampoc sigui exactament el relat de la política catalana dels últims anys. Qui cregui que això va de Puigdemont i Rajoy està equivocat.

Cercas ha enviat el seu heroi a l’any 2025, quan, segons la seva ficció, el procés i la pandèmia són ja cosa del passat. L’agent, ara viudo, s’ha vist obligat a traslladar-se a Barcelona des de la Terra Alta per intentar descobrir qui hi ha darrere el xantatge dirigit a l’alcaldessa de Barcelona –que no és Ada Colau sinó la seva successora–, una antiga progre fundadora d’un nou partit xenòfob, a qui amenacen amb un vídeo sexual.

¿Per què ha titulat aquesta novel·la ‘Independencia’ quan les al·lusions directes al procés amb prou feines ocupen un parell de pàgines?

M’encanten els títols ambigus, polisèmics i equívocs. Umberto Eco deia que el millor títol de la literatura mundial era ‘Els tres mosqueters’, perquè eren quatre. ‘Independència’ és una paraula magnífica. 

Aquest seria un titular curiós per a aquesta entrevista. 

Tendim a pensar en independència política però hi ha moltes classes d’independència i totes són positives, excepte la política, perquè jo soc més aviat dependentista. Com més depenguem els uns dels altres millor, perquè així no triomfen les elits, els poderosos i els rics. D’això va aquesta novel·la. A un dels personatges del llibre, Ricky Ramírez, li van dir a casa «acosta’t als bons». El mateix consell que dona a Lázaro de Tormes la seva mare. El problema és que Ramírez ho entén malament i creu que li han dit acosta’t als rics i els poderosos. Aquest és el seu error, perquè els rics el que fan és utilitzar-lo com a paper higiènic. 

¿I això que té què veure amb la independència?  

Pot llegir-se com una metàfora del que ha passat. Una elit política, per sortir de la crisi econòmica del 2008, va fer tot el possible per treure la gent al carrer amb l’esquer de la utopia disponible: un país meravellós on tots serem feliços. La idea era superar la crisi de la forma més còmoda pressionant el Govern central. El problema és que la gent s’ho va creure, les elits van perdre el control de la situació i ara estan espantades, perquè treure la gent al carrer és fàcil però tornar a ficar-la a dins és molt difícil. 

Aquesta és la tesi que posa en boca de l’ex de l’alcaldessa, un paio convençut que el nou partit aconseguirà obtenir la Generalitat. 

A la faixa pot llegir-se que és un al·legat furiós contra la tirania dels amos dels diners i això m’agrada. El tema central d’aquest cicle, que tindrà quatre o cinc novel·les, és la justícia. 

Ha traslladat l’acció al 2025. ¿Creu que aquest futur pròxim estarà en sintonia amb la realitat? 

Les novel·les no les escrius només amb la raó, també hi entren en joc la fúria i el dolor. Aquests pocs anys de marge cap endavant m’han donat una llibertat total. ¿Una alcaldessa xenòfoba a Barcelona és creïble? Això ho vaig escriure abans que Vox col·loqués 11 diputats al Parlament. I és clar que espero que el de Barcelona no acabi sent un ajuntament profundament corrupte on regnen la brutalitat i el cinisme, però per desgràcia és versemblant. 

Ha imaginat un partit nou que es nodreix amb gent de l’antiga Convergència, el PP i fins i tot l’esquerra. 

Les elits catalanes, i en això no es diferencien de les espanyoles, sorgeixen d’unes quantes famílies que sempre són les mateixes, capaces de transformar-se i adoptar diferents formes i màscares. Però estan aquí. La democràcia és l’únic instrument que ens hem inventat per defensar-nos dels amos dels diners i els amos del poder. Cremar contenidors no serveix per a res. 

El 2025 també dona per liquidat el procés. 

Tal com es va plantejar el 2012 això es va acabar el 2017. Ara estem en una altra etapa, que no dic que sigui millor o pitjor. Si a la novel·la es parla del procés en passat és perquè ja s’ha acabat. I no ho dic jo, ho diuen molts independentistes, que en privat confessen que allò se’ls va escapar de les mans. Ara estem en l’ensurt.  

Els disturbis han tornat a posar en entredit l’actuació dels Mossos. Els Mossos viuen en una espècie de Dragon Khan, de sobte són herois absoluts i l’endemà, els pitjors malvats. Jo he parlat amb molts d’ells per escriure això i m’he trobat amb professionals que fan la seva feina el millor possible i res més. Moltes vegades s’oblida que són una policia judicial que està al servei dels jutges i òbviament la classe política catalana intenta polititzar-los, i per això estan molt enfadats, per la falta de recolzament. Els polítics intenten colonitzar totes les institucions i els secessionistes no són diferents. Estan utilitzant aquest instrument democràtic per als seus propis interessos. 

Anant a la lletra petita, una dona va perdre un ull per una bala de foam. 

Aquest és un altre tema. Un tema molt seriós que no té res a veure amb Melchor Marín, que sens dubte no és antiavalots. 

Melchor no és un heroi impol·lut. 

Algú el va definir com un bon mal policia. Un Quixot assenyat i boig alhora. Es podria dir que és molt bo amb els bons i molt dolent amb els dolents. És un personatge ple de fúria i remordiment i alhora, diguem-ho així, pur de cor. 

És un pur de cor que legitima la venjança. No ho sé. 

¿És lícit venjar-se? A aquesta pregunta qualsevol persona civilitzada respondria amb un no taxatiu. I, no obstant, la literatura és capaç d’incomodar el lector d’una forma moral. Mira Michael Corleone. Sabem que és un assassí però ens identifiquem amb ell quan el veiem cridar per la mort de la seva filla al Teatre Màxim de Palerm. 

A Melchor un dels seus col·legues li diu ‘espanyolàs’. 

Sí, però de manera carinyosa, és un dels seus millors amics.

 

¿L’han anomenat mai així alguna vegada? 

Jo soc de Girona, on tothom sembla haver-se fet sobiranista, i ara visc a Verges, que és el poble més independentista de Catalunya. Però no m’han anomenat mai així. La gent va a la seva atenent el veritable problema, que és tirar la seva vida endavant. Ara bé, quan els polítics escalfen l’ambient les coses es compliquen. Que hi hagi gent que m’hagi demonitzat és el seu problema no el meu. 

¿En cap moment s’ha plantejat escriure en català? 

El català és l’idioma en què parlem a casa. He escrit en català en diaris i vaig estudiar Filologia Catalana. Joan Ferrater, que va ser el meu mestre, em va dir que jo era el primer escriptor català en castellà. 

S’oblidava de Barral, Gil de Biedma o Marsé.

Això l’hi vaig dir jo. Però em va aclarir que jo era el primer que havia crescut en un ambient catalanoparlant. I és cert, en realitat no vaig tenir relació amb autors en castellà fins que vaig complir 37 o 38 anys. Aquells eren altres temps, el problema no és la llengua, no ho ha sigut mai, el problema és el poder. 

Hi va haver gent que li va retreure haver-se presentat al Planeta i amb una novel·la policíaca ni més ni menys. 

Si algú vol llegir això com una novel·la policíaca em sembla molt bé. El cert és que a totes les meves novel·les sempre hi ha un enigma. Jo no vaig escriure ‘Terra Alta’ per guanyar el Planeta, la realitat és la contrària. Vaig escriure la novel·la i després m’hi vaig presentar. Però, vaja, la gent continua pensant malament. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha una pel·lícula de John Ford que sempre l’ha acompanyat, ‘L’home que va matar Liberty Valance’. Podria dir-se que moltes de les seves novel·les són reescriptures d’aquesta història. Aquesta, també. 

(Riu) Això seria com pretendre escriure de nou ‘El Quixot’, però sí que em vaig educar llegint novel·les d’aventures i veient ‘westerns’, que són l’assumpció de l’èpica perduda per la novel·la al segle XX. M’agradaria recuperar l’esperit popular dels grans com John Ford, o el Víctor Hugo d’‘Els miserables’. M’agraden aquesta humilitat i falta de pretensions. No dic que sigui l’única literatura bona. Kafka en vida no va tenir amb prou feines lectors i ara és un dels autors més llegits del món. Tant de bo la novel·la torni a dir coses importants a la gent, perquè si no em temo que morirà.