C. Tangana: «Transcendir és el que he volgut fer des que tenia 6 anys»

Amb el disc, ¿ha passat alguna cosa que no s’esperava?

Sí, moltes coses. L’èxit tan massiu de números no me l’esperava. Tampoc sabia si la crítica en parlaria com n’està parlant. M’esperava tot el paquet, això sí, però pensàvem que aquest disc no tindria tota la repercussió que està tenint. De mi mai s’ha dit que soc bon compositor, que faig bona música. O que soc un artista que cal tenir en compte. Esperava que amb aquest disc aquesta idea canviés. Però que tinguéssim totes les cançons al ‘top 30’ a Espanya, que la gent jove estigui compartint els temes amb Eliades Ochoa, Gipsy Kings... Això ningú s’ho esperava.

El canvi de guió, ¿té més a veure més amb l’edat o amb els anys de carrera? ¿Hi ha més part personal o professional?

Tot el que faig és personal. Crec que amb la música urbana estava empenyent cap avall un munt de coses que també em pertanyien. Té a veure amb la manera d’escriure, amb la música que escolto. ‘Un veneno’ va obrir la llauna i vaig començar a investigar en tots els fronts que em podia imaginar. Han hagut de passar aquests 30 anys per poder fer aquest disc, això segur. La crisi dels 30 em va venir amb 27 o 28 i vaig començar la recerca. 

¿Als 30 anys s’acaba el rap?

El rap té a veure amb la joventut, però Jay-Z ha fet unes quantes coses que valen la pena i que cla prestar-hi atenció. Cal ser molt bo per fer-ho. Hi ha un punt juvenil del rap que m’atrau i que en la maduresa cada vegada em va atraient menys. 

Aquest disc és una reconciliació amb el que ha mamat. ¿Com arriba a aquest concepte?

Tenia aquesta inquietud. Vaig escriure ‘Un veneno’ amb el Niño de Elche i em vaig adonar que era possible, que podia passar. També vaig conèixer Víctor Martínez i al ‘backstage’ trèiem la guitarra i començàvem a cantar cançons. Aquí sorgeix aquesta recerca. Vaig trucar al Víctor per tenir la part orgànica. Ja no vaig directament només amb el Cristian (Alizzz) a fer música per ordinador. Intentarem tocar la pell. És un disc basat sobretot en la guitarra. Anem a altres universos, això es barreja amb els viatges i veig que això és un projecte. Però no prenc la decisió que això és un disc fins a la quarantena.

També té part de reivindicació.

Hi havia un repte per a mi, que era ser un compositor de veritat. Anava deixant retalls, però no tenia un projecte, un discurs superfort al voltant d’això i ho volia destacar. I la meva visió com a productor, també. M’estava desenvolupant com a artista urbà, com a raper, centrant-me a ser respectat com a raper. Però aquest és un disc que mira d’arribar a la maduresa amb una cosa que jo digui: «‘Okey’, això és incotestable». 

Al disc allarga la mà a generacions més grans que, de vegades, l’han menystingut. 

Hi ha un espectre de gent que pot ser que no estigués entenent la música urbana i que aquest disc sí que l’entengui. Però no ho he fet per arribar a aquest públic. No hi ha cap objectiu d’ampliar el mercat. Hi ha l’objectiu d’aconseguir el respecte artístic. Abans em preocupava molt el que diguessin, però em va deixar de preocupar quan em vaig ficar a l’estudi amb aquests artistes. Allà sí que vaig sentir el meu respecte artístic. Allà em vaig sentir satisfet de respecte, no necessitava que passés res amb el disc. He gravat amb Buena Vista Social Club, Eliades Ochoa... Aquest moment per mi és com que noto que m’han donat el copet a l’esquena que necessitava de criatura. 

Ha dit que l’objectiu era transcendir.

Tota la vida. L’àlbum ha sigut una forma més per intentar-ho. Però això de transcendir ho he volgut fer des que tenia sis anys. 

¿No es veia transcendent fins ara?

Sí, però no al nivell que jo creia merèixer. Com sempre, les meves expectatives sempre són més grans. Dins els milions d’inseguretats que pots tenir com a artista, a mi em faltava un respecte artístic que jo em prengués seriosament. Jo no notava que la crítica cultural, l’elitisme intel·lectual o cultural, m’aprovés. Creia que mai em donaven prou, necessitava més. El que necessitava era que diguessin que jo era bon artista, però el que realment necessitava era fer una cosa que valgués la pena. El que em va fer estar satisfet va ser ajuntar-me amb artistes que admirava des de petit, i que ells em donessin el crèdit. Quan qualsevol d’aquests m’ha fet ullets a l’estudi escoltant un tema, és quan he dit: «Òndia, ja soc qui havia de ser». I, és clar, quan ho han fet aquests, després ha vingut la crítica i els ha avalat. 

¿Per què creu que aquest disc perdurarà i els anteriors no?

És una manera de jutjar-me, com per animar-me. Sempre tracto de ser pessimista i no ser gaire autocomplaent per despertar-me la ràbia i les ganes. Buscar més transcendència, més pes, intentar fer una cosa que es pugui escoltar d’aquí més temps. En els últims quatre o cinc anys he fet música que estava basada en la tendència, i la tendència mor abans. No obstant, si fas un bolero el 2020, quan ningú fa boleros, i aconsegueixes que sigui important en el moment, això té tota la pinta que pot durar més que si fas l’estil del moment.

¿Com ha decidit afrontar la seva masculinitat a l’àlbum?

Escric molt per instint i vaig molt a la passió, però he intentat actualitzar-me. ‘Nunca estoy’ neix de la meva experiència personal a l’escoltar dones de la meva família, amigues o nòvies, dient-me que no estic present. Com la figura masculina típica del pare que no hi és. Me’n vaig adonar que si posava la veu de les dones era millor. Hi ha coses més arriscades, com a ‘Ingobernable’, que és una nova manera de parlar de la masculinitat, de com tracta els temes romàntics. Està tractat amb un to antic, i l’amor romàntic és el més mal vist ara mateix a la societat, és com el més tòxic. He mirat d’actualitzar el meu instint, però tracto de no ser intel·lectual ni estratègic amb la poesia perquè no em sol agradar gens quan és saberuda. 

¿Creu que ha fet prou per deslligar-se de la imatge d’home heterosexual patri?

No escric per caure-li bé a la gent. Miro de ser honest amb els meus sentiments, i això implica revisar la meva moral, però no per caure bé a la gent que escriu a Twitter. Si em volen titllar de fill de puta en amunt, que ho facin. 

Fa anys que està firmat per Sony. ¿Creu que ha aconseguit canviar la indústria des de dins com deia?

He canviat la indústria des de dins, això és inapel·lable. Ha canviat el patró de la música urbana a Espanya. Ha anat per on nosaltres dèiem que volíem conquerir-lo. Com es fitxen els artistes, com es tracten, quins artistes són els que triomfen, quina és l’ètica de treball, què és el que està passant amb la música urbana... Tot això s’ha complert. A mi em tractaven d’estúpid. Els rapers em tractaven de venut i els mitjans de ni-ni que rapejava. I quatre anys després: Omar Montes, Bad Gyal, Lola Índigo, Morad.… I tot el que era obvi que havia de passar.

Com veu el futur, ¿planteja donar continuïtat a això?

No ho tinc clar, ara tinc una zona de confort massa gran. I sempre que faig una cosa rellevant és quan surto de la meva zona de confort. Aquest és el meu exercici per anar canviant sempre, fer una cosa amb què estigui emocionat i que a la gent la sorprengui. No tinc ni puta idea del que faré. 

¿Existeix la possibilitat de fer rap?

Sempre trobo a faltar el rap, perquè per a mi el rap és nostàlgia també. Em considero un raper, tot el que he fet és per raper, per deixar anar barres. Bàsicament, és el que continuo fent, però ho he barrejat amb tot el que m’agrada de la música i crec que l’he portat a un altre nivell. Però això és una evolució normal de quan era un xavalet que escrivia barres amb 14 anys. Sempre tinc les ganes de tornar a rapejar. 

Notícies relacionades

Víctor Martínez, l’altra mà dreta de C. Tangana

Barcelona, capital de la innovació social

¿Com viu això que hi hagi gent que pensi que Rosalía és omnipresent a la seva obra?

No he intentat utilitzar mai el tema de Rosalía per al meu benefici i m’agradaria que la gent parlés només de la música. No hi ha hagut mai cap intenció més enllà. En algun moment acabarà passant.