Els homes que ja llegeixen les dones

Per a les dones és una bona notícia, per descomptat. El dubte és si ho és també per als homes. Si ells necessiten llegir-les a elles. Molt pocs d’ells reconeixeran en públic i en temps del MeToo que en el fons arrosseguen un prejudici enquistat respecte als llibres escrits per elles, potser pel fenomen que, com deia Siri Hustvedt, als homes els costa identificar-se amb una veu femenina perquè creuen, que això «minvaria la seva masculinitat». Molt al contrari que les dones, que fa segles que ens fiquem tranquil·lament a la pell i en la ment d’ells com a lectores. I és que, com recorda Rebecca Solnit en el seu recent ‘La mare de totes les preguntes’, un llibre en el qual no apareixen dones com ‘Moby Dick’ «s’està adreçant a tota la humanitat», i per tant és universal, mentre que un llibre amb dones en primer pla (‘Orgull i prejudici’ seria un bon exemple per no sortir dels clàssics) és només per a elles.

Més professionalitat

Hem parlat amb quatre escriptors com Javier Cercas, Antonio Orejudo, Iván Repila i Antonio J. Rodríguez perquè ens recomanin un llibre, expliquin la seva relació amb l’escriptura de les dones, més enllà de reconèixer tots ells, faltaria més, la seva absoluta normalització. Això és una cosa que aprecia un ‘boomer’ com Javier Cercas, que acaba de publicar ‘Independencia’, i que, assegura, la lluita per la igualtat és, juntament amb la preservació del planeta, la causa més justa per la qual avui es pot lluitar. «El que sí que percebo és que moltes de les escriptores que van sorgir amb mi, autores de la meva edat i una mica més grans, van llançar un títol i després es van diluir. Això ha canviat radicalment, ara són més professionals, escriuen amb continuïtat coses realment interessants i això em sembla que és nou». Tot i que també, no entregat del tot a la causa, dispara contra la correcció política –«no tot el que escriu una dona pel fet de ser-ho ha de considerar-se bo»– mentre recorda una anècdota de l’escriptor afroamericà James Baldwin a qui se li preguntava com saber si un auditori és racista o no. «Molt fàcil, si dic tonteries i m’aplaudeixen és racista, si em tiren tomàquets no ho són».

La gran novetat per a Antonio Orejudo no és tant el gran nombre de novel·les escrites per dones com l’aparició de molts llibres contemporanis que intenten reflectir aquesta idea de l’universal a partir de noves formes femenines («no necessàriament escrites per dones cis») o bé mostrant aspectes que les formes masculines («no necessàriament utilitzades per homes cis») no han recollit fins al moment. Això suposa una transformació que l’autor de ‘Ventajas de viajar en tren’ explica amb un exemple que implica William Faulkner, el gran –mastodòntic– autor, i a la no menys bona però més lleugera Carson McCullers. «L’habilitat d’ella per captar inquietants atmosferes del sud als Estats Units no té res a envejar al seu contemporani masculí. Però McCullers escrivia fàcil i no tenia bigoti i ha hagut de canviar les formes culturals perquè hagi pogut deslliurar-se de l’ombra de la literatura faulkneriana, erigida en literatura amb majúscules».

Més enllà de l’àmbit domèstic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Autor ‘indie’ i als quaranta, Iván Repila entona un ‘mea culpa’ en el qual reconeix haver revisat les seves lectures tan sols en els últims anys. «Jo i molts dels meus amics estàvem embussats en la visió heteropatriacal de món, no ens adonàvem que el problema no és que no hi hagués llibres escrits per dones sinó que no prestàvem atenció, no els buscàvem, no apareixien en les ressenyes i tot i que avui dia als suplements culturals, les llibreries i els premis la presència de les dones és constant i cada vegada més potent crec que encara queda recorregut. A més, sostinc que qui més canya està posant en temes socials, polítics i ideològics avui dia són les dones. Diria que la literatura escrita per homes s’està quedant enrere». Així detecta que bona part de la literatura femenina actual ha expandit el seu radi d’acció més enllà del vell àmbit domèstic, i si ho ha fet la seva mirada poc té d’antiquada, mentre que la masculina s’ha vist obligada a llimar els seus vells interessos. «En el cas dels homes això ha suposat enfrontar-se a qüestions identitàries profundes, diametralment oposades a aquestes ‘cosetes’ que succeeixen a casa, les petites penes de la vida quotidiana. Aquesta és una trampa en la qual hem caigut tots». No és una qüestió resolta en absolut, com sembla indicar, per exemple, la gran consideració que ha acompanyat el noruec Karl Ove Knausgärd, que en el seu excel·lent, ambiciós i totalitzador cicle memorialístic dedica pàgines i pàgines a relatar les seves penalitats domèstiques. «Ho dibuixa com una tasca gairebé heroica –evoca Repila– i no en va titula aquests llibres com ‘La meva lluita’. Va, no fotis: canviar bolquers i donar biberons.... Si una dona titulés així unes memòries li cauria sorna per tot arreu. Que un home fent això es converteixi en un heroi tràgic és ridícul en tots els sentits».

També Antonio J. Rodríguez, a la trentena i autor de la recent ‘La nueva masculinidad de siempre’, es va sentir en fals quan es va adonar en un determinat moment que en un sentit literari havia estat conversant únicament amb homes. «Cal fer un esforç per revisar això perquè ens estem perdent tota una sèrie de sensibilitats molt riques, simplement per no prestar atenció». Rodríguez és conscient que els autors amb qui reconeix un deute com Carrère, Philip Roth, Foster Wallace o Houellebecq parlen des d’«una sensibilitat dominant, tot i que sigui una mirada crítica, i a qui el mercat ha donat una aura de prestigi». Per a ell, naturalment, no es tracta de deixar de llegir homes i substituir-los per dones ni de demonitzar un cànon que en el cas d’Occident es remunta a Homer al qual elles, subjugades, no van poder afegir-hi gaire. «A mi m’interessa revisar les meves lectures però també m’interessa un cànon, majoritàriament masculí, aquests títols dels quals existeix la idea que si no els has llegit t’estàs perdent una cosa important. Crec que cal llegir-los però també que cal aproximar-se a ells amb una lectura en clau de gènere i feminista».