‘Volver la vista atrás’: lèxic familiar

En més d’una ocasió Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973) ha declarat que «un novel·lista és un constructor de faules amb imaginació moral». La seva producció literària furga de manera repetida i obsessiva amb fruïció en els buits coneguts de la història de Colòmbia. Els dos motius, units en el que podríem anomenar la moral de la història, configuren la carrera d’un escriptor que busca donar compte de determinats esdeveniments del seu temps i que pretén amb això configurar una mena de reconeixement sobre aquests, una lectura cap al passat de vides pròpies i alienes «que consisteix a observar per conjecturar o a penetrar el que és manifest per descobrir l’ocult o el secret».

‘Volver la vista atrás’ reprèn aquesta lectura sobre el món que ha vertebrat bona part de la seva producció: una constant i profunda preocupació ètica vinculada a la violència, a la qual ha de tornar una vegada i una altra per experimentar així el dolor que es va viure («l’única manera de fer la pau és així, raspant les ferides») i una vindicació de les sempre difuses i complexes relacions familiars. Que ara hagi dedicat una tasca ingent de documentació amb el teló de fons d’una miríada d’històries familiars del cineasta colombià Sergio Cabrera i de com la seva història es configura amb un lèxic familiar que «serà una retrospectiva de veritat» no hauria d’estranyar. Perquè Vásquez ho ha volgut fer feliçment preguntant-se com la pèrdua del pare de l’autor de ‘La estrategia del caracol’, Fausto, just quan està inaugurant un cicle sobre el seu cine a Barcelona, provoca un immens ‘girar la vista enrere’ per posar en ordre els records de tota la família, que es convertiran per la màgia de la ficció en els records de tot un continent.

La guerra i el dictador

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vásquez ha separat els nusos de la devastació d’un espectacle que recorre cruents esdeveniments del segle XX: la Guerra Civil espanyola i el record maleït del dictador, l’obligat exili a Amèrica, la història de la família de Cabrera a la Xina i de quina manera «Mao era un rumor, un conjunt de refranys: una figura feta de paraules». Però també com la «lluita armada [...] s’havia convertit en una rutina obscena» i de com el pare, el matrimoni i el país de Cabrera «s’havia descompost de sobte, i el que es veia era un paisatge en ruïnes: la ciutat després del bombardeig».

En la literatura de Vásquez s’amunteguen esdeveniments més reals que ficticis, i exhibeix sense pudor que les seves novel·les són deutores d’una història recent que edifica sòlidament la trama dels seus textos. Però només la mà ferma d’un escriptor que és capaç de desfer-se del llast del real obre la capsa de Pandora de la ficció disposant una narració proteica enriquida per una col·lecció iconogràfica, il·luminant una ficció escrita amb la saviesa d’un narrador clàssic que sap que quan «falta la llum i tot és fosc [...] l’única manera de no perdre el rumb és mirar cap enrere».