Canvi climàtic: el controvertit viatge de la ciència al cine

La preocupació pel canvi climàtic s’ha anat obrint pas a mesura que fenòmens extrems ens sacsejaven literalment i deixaven de ser una fogonada de realitat de països remots. Ara ens toquen més de prop, però l’interès ha de prolongar-se en el temps perquè canviï pautes de comportament i empenyi canvis globals. 

Els mitjans de comunicació no estan sols en aquesta croada. Documentals com Una veritat incòmoda, d’Al Gore, Planet of the humanso Ice on fire han abordat l’escalfament global, però hi continua havent capes de població impermeables al problema perquè no els atrau el format. 

Aquí hi entren en joc les pel·lícules. La ficció és un canal ideal per transmetre fets abstractes, apunta el professor de la Yale School of Environment Anthony Leiserowitz. «Les històries són un mitjà increïblement poderós per comunicar idees d’una manera emocional. L’empatia i el transport narratiu ens ajuden a identificar-nos amb els personatges i compartir les seves experiències, i això fa que les històries siguin una eina tan eficaç per ajudar a comprendre el canvi climàtic».

Leiserowitz defensava així el valor d’El dia de demà, que amb la seva estrena el 2004 va marcar una fita en la conscienciació climàtica malgrat generar alhora una alta controvèrsia científica. La pel·lícula recrea un efecte extrem climàtic a partir del desglaç polar, que provoca una nova edat del gel, amb impacte a tot el planeta, però en especial als Estats Units. 

Estudis sobre la influència que va tenir la projecció d’aquest blockbuster en la consciència climàtica de l’època van concloure que la representació del risc en la cultura popular «pot tenir una influència poderosa en la percepció pública d’aquest risc, en molts casos superior a la que generen les informacions que procedeixen de científics, polítics o grups d’interès».

L’estudi es va centrar en milers de persones als EUA, Alemanya, el Regne Unit i la Xina abans i després de veure la pel·lícula i unes setmanes després, comparat amb altres grups de persones que no la van veure. Tot i que els resultats van variar segons els territoris –Alemanya estava més conscienciada que els EUA sobre el canvi climàtic, per exemple–, van coincidir en tres factors: un augment important de la discussió social sobre el canvi climàtic, un elevat grau d’interès per pressionar els governs per fer realitat polítiques ambientals i un lleuger increment de les conductes personals per reduir l’empremta contaminant. 

El dia de demà va causar una veritable tempesta en l’àmbit d’experts del clima, i molts van censurar i van criticar la pel·lícula per les exageracions i les interpretacions errònies, i per preocupar-se més per l’efecte dramàtic que per les dades exactes darrere de les teories enunciades. Alguns fins i tot van alertar del risc que comportava d’alimentar el negacionisme, sobretot si algú es dedicava a desmuntar les inexactituds que incloïa, i temien que generés rebuig per la incredulitat del públic. «Tot i que el missatge subjacent de la pel·lícula té mèrit científic, les descripcions cinematogràfiques d’aquests perills traspassen els límits de la credibilitat científica», va relatar Ron Von Burg en un altre estudi titulat Dècades de distància o ‘El dia de demà’?: Retòrica, cine i el debat sobre l’escalfament global. «És El colós en flames de les pel·lícules de ciència climàtica», insisteix en aquesta tesi el climatòleg Andrew Weaver, de la Universitat de Victoria del Canadà. «Però jo no perdria el son per una nova era de gel, perquè és impossible», va concloure després de veure la pel·lícula.

Entre les ficcions més criticades hi ha Geostorm, que parteix d’una humanitat que desenvolupa una tecnologia per controlar els fenòmens climatològics després que ciutats com Madrid pateixin milions de morts per una onada de calor. Per Michael Svoboda, professor a la Universitat George Washington, la pel·lícula és un mal exercici de l’anomenada cli-fi, ficció climàtica, perquè «dirigeix l’atenció de l’espectador en la direcció equivocada; alimenta la seva confiança en la capacitat de la tecnologia per resoldre el problema del canvi climàtic sense que hagi de canviar el seu estil de vida, i després desperta la desconfiança en els que han de trobar la solució». 

¿Quant es pot explicar sense que el públic s’avorreixi?

Més veus. La investigadora de la Universitat de Florida Lauren Griffin explica a EL PERIÓDICO algunes de les seves reflexions sobre la matèria. Assumeix que El dia de demà té problemes importants en la representació del canvi climàtic. No obstant, entén que «és una pel·lícula important, perquè va ser de les primeres a abordar el fenomen i és una de les més ben estudiades en termes del seu impacte en les creences de la gent».

I Griffin deixar anar la gran pregunta: «¿Quant es pot explicar sense que el públic s’avorreixi?». Amb tot, aventura que «tenir una idea del que diu la cultura pop sobre el canvi climàtic pot ajudar a establir la línia de base en termes de les idees a què el públic ja ha estat exposat, i quines creences podrien sorgir d’aquestes idees». En el fons, conclou, «pot ajudar els comunicadors científics a conèixer millor el públic i el que pensa».

Griffin defensa les seves teories en un article conjunt amb la professora Ann Christiano a ‘The Conversation’ titulat Per què és important ‘Sharknado 4’: ¿Les pel·lícules sobre desastres climàtics perjudiquen la causa climàtica?.

L’investigador del comportament Matt Minich també explica a aquest diari que «aprenem molt més sobre el món de l’entreteniment del que ens agradaria admetre, per això és més difícil creure que una amenaça és real si mai apareix en les nostres narratives d’entreteniment».

Minich avala l’impacte real dels efectes de portar a la ficció el canvi climàtic. Recorda que l’èxit de taquilla del 1975 Tauró va disparar el pànic a l’animal i va augmentar la seva caça indiscriminada durant més d’una dècada. Però també que la pel·lícula Contagi, del 2011, donava unes pautes de conducta davant la transmissió de virus, avalada per bona informació sanitària, capaç de canviar hàbits. Rentar-se les mans i distància social eren consells dels personatges que interpretaven personal sanitari, i la RT o velocitat de transmissió d’un virus era explicada en una pissarra per una de les protagonistes, encarnada per l’actriu Kate Winslet. 

Una sola pel·lícula no pot canviar l’opinió pública, però pot ajudar a accelerar un canvi cultural si crea una finestra d’oportunitat «educativa». Si organitzacions vinculades al clima haguessin reforçat l’impacte amb notícies relacionades, debats i activitats paral·leles abans, durant i després de llançament, l’efecte s’hauria reproduït.

Notícies relacionades

Crítica de ‘No mires arriba’: la fi del món, o una broma salvatge

Barcelona, capital de la innovació social

«La pel·lícula va promoure un canvi en les recerques ‘online’ d’informació, i els mitjans de comunicació van ampliar la seva cobertura» de manera espontània, segons conclou un altre estudi de Leiserovitz coordinat amb Philip Solomon Heart, que suggereix planificar continguts científics que coincideixin en el temps amb pel·lícules i ficcions narratives d’actualitat. 

Un altre enfocament. El professor David A. Kirby, especialitzat en estudis de comunicació científica al Centre d’Història de la Ciència, Tecnologia i Medicina de la Universitat de Manchester, distingeix tres formes que tenen els ‘blockbusters’ d’afectar la ciència. Per començar, la popularització de la ciència «ajuda a assegurar els fons necessaris per a la recerca, permeten activitats promocionals de científics que ajuden a obtenir fons de recolzament a la recerca». I això, tal com està la situació, és un avantatge gens menyspreable.