Miró, guia de la modernitat a la Barcelona de la República

Joan Miró escrivia al poeta i escriptor J.V. Foix el novembre de 1931 una carta convidant-lo a casa seva, al passatge del Crèdit, número 4 de Barcelona: «La meva dona i jo tindrem una alegria si divendres a les 10 de la nit vinguéssiu amb la vostra dona a casa [...]. Es recomana una mica de puntualitat perquè hi haurà també altres amics». Però no es tractava d’un sopar mundà, sinó que l’artista li anunciava que el motiu era mostrar les seves noves obres en primícia i en exclusiva als, com ell, socis del grup ADLAN, els Amics de l’Art Nou. Eren artistes i intel·lectuals de la petita burgesia catalana, impulsats per Joan Prats, que, amb Miró com a far i estendard, van jugar un paper clau en la introducció de la modernitat cultural a la Barcelona de la Segona República, entre 1932 i 1936 (a l’inici de la Guerra Civil). Aquella va ser una de les cinc exposicions efímeres, selectes i privades –solien durar unes dues hores– que va muntar el pintor –a casa seva, a la de l’arquitecte Josep Lluís Sert o a les galeries d’art Syra i Catalònia– abans de portar les peces a París, Nova York o Zuric. 

L’exposició ‘Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936)’, que fins al 4 de juliol pot veure’s a la Fundació Miró, rescata els noms de gairebé un centenar de visionaris, entre els quals a més de Miró, Prats, Foix i Sert figuraven Magí A. Cassanyes, Ángel Ferrant, Sebastià Gasch, Robert Gerhard, Lluís Montanyà, Mercè Ros, Carles Sindreu, Josep Torres Clavé, Ramon Sala Parés, Joan Teixidor, Francesc Trabal, Carme Gombau o Xavier Berenguel. Un grup que concebia la cultura com un espai de llibertat global, que «trencava amb l’herència Noucentista més conservadora, per construir la modernitat de Barcelona en sintonia amb l’europea», apunta Muriel Gómez Pradas, una de les comissàries juntament amb Jordana Mendelson i Joan M. Minguet.

Durant aquells cinc anys el grup ADLAN va organitzar més de 40 actes «heterogenis, oberts a tots els llenguatges artístics, no només la pintura, l’arquitectura, la literatura o la música de cambra, sinó també als més populars, com el jazz, el circ, el cine, la dansa o la fotografia», explica Gómez. I, malgrat ser «convocatòries privades d’una petita elit d’amics a l’entramat econòmic burgès», que gràcies a la mediació de Miró van portar a Barcelona primeres espases internacionals com Alexander Calder, Man Ray, Hans Arp, Remedios Varo, Picasso o Dalí, van buscar i «van trobar una gran difusió a la ciutat gràcies a l’impacte de la premsa de l’època». No en va comptaven amb socis còmplices, com el mateix Foix, que així descrivia aquelles figures: «Interessades d’una manera apassionada per totes les manifestacions de l’art i la literatura noves, segueixen un programa ple d’audàcia, però al mateix temps d’una discreció elegant».

Arxius de material efímer

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«No és una exposició amb documents sinó de documents», afirma Gómez, on «les obres també són documents», apunta Minguet, en al·lusió a una quinzena de pintures de Miró, entre les quals ‘Dona asseguda (1931) i ‘Flama en l’espai i dona nua’ (1932). Provenen majoritàriament de l’arxiu de la Fundació i del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i bona part són invitacions, fullets, cartes, notes i retalls de premsa, fotos... que conformen una «exposició petita –assenyala Gómez– però que explica moltes coses de la microhistòria i les connexions amb la quotidianitat de la vida cultural del moment a través d’aquest material efímer», preservat pel mateix Miró, «que ho guardava tot», recorda Minguet, però sobretot per Adelita Lobo, gestora cultural, secretària i tresorera del grup i antiga alumna de Francesca Bonnemaison, que va guardar tota la documentació i va elaborar un àlbum, el Gran Bazar, amb totes les activitats, remarca Mendelson.  

Minguet destaca el «paper fonamental de Miró a ADLAN». «El 1918, la classe social a què pertanyia i els col·leccionistes del Noucentisme el rebutgen i es burlen de la pintura mironiana en la seva primera exposició, a la galeria Dalmau, abans de ser rupturista i abstracta». Per això se’n va a París, «però mantenint el contacte amb la cultura catalana», i als anys 30 es converteix en «un far» per al grup, que a ell el va servir «com a laboratori experimental» del seu treball. Així, Miró va jugar un paper decisiu en el número especial de la revista ‘D’Ací i d’Allà’, d’hivern de 1934, que conciliava l’esperit de modernitat republicana i les avantguardes artístiques i testimoniava la sintonia amb el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que es va estendre al Pavelló espanyol de la República per a l’Exposició de París de 1937, en què va participar el pintor. També es va implicar en el projecte de la revista ‘Síntesi’, concebuda com a òrgan oficial del grup. Però la guerra ho va truncar tot.