Les anècdotes de ‘Les dues nits d’ahir’

Entre les nominacions dels premis Gaudí s’ha colat per sorpresa una pel·lícula petita que opta, ni més ni menys, que al premi al millor film. Es tracta de Les dues nits d’ahir, un film juvenil dirigida per dos debutants, Pau Cruanyes Garrell i Gerard Vidal Barrena, l’experiència cinematogràfica del qual es limitava a haver rodat junts el curtmetratge Celebració. Per a aquest primer llargmetratge han comptat també amb actors desconeguts com Judit Cortina (Blog), Arnau Comas (Les amigues de l’Àgata) i el debutant Oriol Llobet per explicar una amarga història en forma deroad movie.

Els protagonistes, Eric (Comas), Ona (Cortina) i Marcel (Llobet) són tres nois que s’han apropiat de les cendres d’un amic que va morir recentment amb la intenció de llançar-les al mar per acomiadar-se d’ell. Però durant el viatge amb cotxe, sorgiran els dubtes, les tensions entre ells, els records del difunt i es creuaran amb una autoestopista, Violeta (Mar Pawlowsky), en un trajecte sense rumb fix que els portarà a plantejar-se la seva actitud davant la pèrdua. És un títol rodat amb poc pressuposat i molta emoció, que traslladen a l’espectador, i que retrata una joventut desorientada i desesperançada. Els directors ens expliquen les anècdotes del rodatge.

-Una direcció bicèfala. «Tot el procés es va desenvolupar de manera molt orgànica. Com a correalitzadors ja havíem dirigit un curtmetratge, videoclips i peces audiovisuals i ens entenem molt bé. I justament per aquesta raó vam decidir repetir el format. De vegades, en rodatge, un tendeix a fixar-se més en la càmera i la imatge, i l’altre se centra més en la interpretació, però de manera natural i sense repartir-nos la feina. Al final es converteix en una cosa tan simple com que dos caps pensen més que un. En realitat pensaven quatre caps, ja que la pel·lícula està creada per nosaltres dos, al costat d’Eudald Valdi i Ignasi Àvila. Al final és una pel·lícula creada i aixecada des de zero per quatre amics que els apassiona el cine».

-Realitat i ficció. «Ens agrada dir que és una pel·lícula basada en sentiments reals més que en fets reals. El guió és un cúmul d’experiències reals relacionades amb la temàtica de la mort prematura, però també de situacions plantejades en els assajos amb el grup d’actrius i actors. És una pel·lícula que volia parlar d’una història real, d’uns sentiments reals, d’un grup d’amics reals, i per generar totes aquestes situacions naturalistes, vam treballar el guió des de l’escriptura, però també amb els mateixos protagonistes a base de molta improvisació. L’Arnau, la Judith i l’Oriol gairebé no es coneixien i havíem d’ajuntar-los com a grup d’amics, crear els seus propis codis, les seves pròpies bromes, les seves manies, els seus cabrejos, i òbviament, també generar-los la sensació de pèrdua del Pol, el seu amic difunt. Tot això condensat en gairebé vuit mesos d’assajos».

-La platja i les cendres. «Mentre rodàvem el moment on procedeixen a fer el ritual de les cendres, al fons hi havia un iot enorme amb música tecno i una festa. Vam suar bastant a l’estudi de so per eliminar el soroll de fons. A l’acabar el rodatge, l’Ignasi va voler tirar les cendres del departament d’art que sobraven. Va obrir el tàper, les va llançar i un corrent d’aire va bufar en contra seu i es va quedar blanc».

-El camarot dels germans Marx. «No hi havia pressupost per a un ‘camera-car’, i teníem clar que volíem enganxar la càmera als personatges, per tant, havíem d’anar pràcticament amb l’òptica enganxada als morros dels protagonistes. Les seqüències de cotxe vorejaven la il·legalitat, ja que operador de càmera, sonidista, actors i els dos directors havien de ser dins del cotxe. Quan hi havia escenes de quatre personatges, tiràvem la presa un mínim quatre vegades (una per cada pla de personatge), però sempre faltava un dels personatges, ja que la càmera ocupava el seu espai. Els actors i actrius s’aprenien el guió i les rèpliques, i l’assajàvem amb el cotxe aturat. Quan la seqüència estava llesta, anàvem tirant per torns i en el moment de la rèplica de l’actor que faltava, un dels directors cantava la seva línia. Creiem que va quedar bé i estem tots sans i estalvis».

-Rodant amb un Simpson. «És difícil tenir un pressupost baix en llum i voler rodar igualment de nit. L’interior del cotxe es va il·luminar amb diferents artefactes, alguns de més professionals com els leds, i altres de més rudimentaris com el flaix d’un mòbil. Hi ha una escena en què el Marcel no pot dormir, s’aixeca i té una conversa sota un fanal amb l’Ona. La llum del fanal era molt groga i, a sobre, l’actor que interpreta el Marcel és molt ros, blanc de pell i vestia una samarreta groga. Va ser impossible generar un altre color que no fos aquest i realment sembla un personatge dels Simpson».

-Un actor golafre. «L’Arnau [l’actor que interpreta Eric] és un pou sense fons pel que fa al menjar. L’escena del bar de carretera estava programada a les quatre de la tarda, just després de dinar. Li vam dir a l’Arnau si volia menjar menys, ja que en aquesta escena havia d’engolir un plat combinat d’una tirada en pocs segons. Però va dir que no, que tenia gana. Va menjar la seva ració de pasta bolonyesa i de postres, el plat combinat (ja rodant). A més, vam tirar un parell de preses i l’equip d’art li va omplir part del plat dues vegades».

-El pernil volador. «Hi ha molts moments d’improvisació. En el rodatge hi havia escenes que estaven escrites i amb un guió tancat, però hi havia d’altres en què només teníem unes pautes d’acció per als actors i una idea del que volíem que passés. En aquestes escenes menys guionitzades els intèrprets van tenir molt espai per jugar i improvisar. El moment d’improvisació per excel·lència de la pel·lícula és el moment en què l’Ona estampa la pota de pernil contra un arbre. En aquesta escena només la Judit, l’actriu, sabia el que passaria, la resta s’ho va trobar per sorpresa».

-Massa confiança. «Sense estar previst que fos així, l’Oriol, l’actor que interpreta el Marcel, va ser el que més cops es va emportar. Per part del personatge de l’Ona al cotxe, per part de l’Eric després de la festa... hi havia confiança i quan es donaven cops ho feien de veritat». 

-Una festa autèntica. «Els col·legues que feien d’extres i que van venir a ajudar es van prendre la festa seriosament... i crec que s’ho van passar bé. L’única manera de pagar-los, a canvi del seu temps i disposició, va ser donar-los alcohol i posar-los tecno de tant en tant entre les escenes. Per sort vam poder rodar totes les escenes en què necessitàvem gent abans que anessin caient durant la nit».

-Una nit de vòmit. «Com es pot apreciar al film, l’escena del vòmit és completament real. L’Arnau es va prendre una tassa de cafè amb sal just abans de rodar i... així va sortir. Prèviament havíem rodat amb vòmit fals, però la presa que més va funcionar al final va ser la veritable. L’Ignasi, que operava la càmera, no sabia el que passaria i va haver de seguir l’acció sobre la marxa, de la millor manera possible. No estava previst tampoc que els actors continuessin l’acció després del vòmit, però van decidir seguir i van fer la següent escena també d’una tirada. Com a curiositat, aquella nit ¡van vomitar tres dels intèrprets...! L’Oriol no es trobava bé i entre escena i escena se n’anava a la casa a descansar i Cristina Colom, de tant fumar cigarrets a l’escena que té amb l’Oriol, es va marejar i també va acabar vomitant al lavabo. Tots tres es van recuperar ràpidament».

-Nens a la piscina. «Va ser molt divertit gravar l’escena final amb nens. Van venir molts nens del poble on estàvem rodant i també monitors d’un esplai per estar amb ells durant les escenes i que sabessin el que havien de fer».

-Director i compositor. «La banda sonora és original i està composta pel codirector, Gerard Vidal Barrena, sota el nom artístic del seu projecte musical, The Bird Yellow. Algunes de les cançons que sonen de fons a la festa o al cotxe són fetes prèviament, cançons d’amics músics coneguts que ens agradaven, però la majoria de la banda sonora és original».

  

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo