Adam Mars-Jones: «El sexe no és un impuls primordialment estètic»

Box Hill, a 30 quilòmetres al sud-oest de Londres, és una escapada campestre ideal. Literàriament parlant és l’escenari del pícnic de l’‘Emma’ de Jane Austen. I és també el títol de la novel·la del britànic Adam Mars-Jones (Londres, 1954), que acaba d’editar Temes de Hoy, el seu primer llibre traduït a l’espanyol i premi Fitzcarraldo de novel·la 2019. És una novel·la curta, tot just 150 pàgines, que arrenca en un Box Hill cobert de teixos i boix on motards vestits de cuir recalaven els diumenges allà pels 70, per presumir de les seves cavalcadures, prendre unes pintes i també buscar en l’espessor un alleujament a les seves pulsions sexuals. Allà és on un apocat i acomplexat Colin, el dia del seu 18è aniversari, cau de morros literalment sobre l’enigmàtic, atractiu i més gran que ell Ray. «¿Què faré amb tu?», li pregunta Ray, i tot seguit es baixa la cremallera perquè Colin es clavi de genolls i li faci una fel·lació. Aquest és l’inici d’una relació sadomasoquista que dura sis anys i que subjuga també el lector.

Va deixar en un calaix oblidada aquesta història durant anys, fins que es va decidir finalment a publicar-la. ¿Per què?

Vaig retirar el manuscrit, que l’havien acceptat per publicar-ho el 1999, perquè jo era un pare poc convencional i, en aquella època, recollia la meva filla i diversos nens al sortir de l’escola i els cuidava una estona. Ja era conegut com a escriptor gai, però em vaig adonar que publicar una cosa tan provocativa i transgressora posava en perill l’estabilitat de la vida de la meva filla. Si els pares dels seus companys de classe haguessin sabut que jo havia escrit una obra tan sòrdida, ¿haurien continuat confiant en mi per cuidar-me dels seus fills? Em vaig adonar que jo tenia tot el dret a assumir qualsevol risc que jutgés oportú, però no si perjudicava la vida o l’estabilitat d’altres persones. Així que aquest manuscrit no estava oblidat... ¡sinó que l’havia deixat al congelador! Keith, la meva parella, sempre va creure que tenia futur, però jo vaig deixar de pensar-hi. I després, fa uns anys, vaig escriure una història de similar longitud i alguns temes coincidents (la masculinitat, el poder, la responsabilitat) i em vaig adonar que el vell manuscrit de ‘Box Hill’ i la nova obra, ‘Batlava Lake’, podrien conformar una unitat interessant. No obstant, l’editorial britànica (Fitzcarraldo) va preferir publicar-los per separat. Crec que ‘Batlava Lake’ sortirà al juny.

La novel·la arrenca el 1975. ¿Hi ha un punt de nostàlgia en el record d’aquelles trobades de motards?

El llibre és ple de nostàlgia: la de Colin, més que la meva. Segons la meva opinió aquella època no mereix gaire celebració. Les relacions sexuals entre homes acabaven de legalitzar-se a la Gran Bretanya el 1967 i els homosexuals encara carregaven amb molts prejudicis.

La història se sustenta en la fascinació que estableixi Colin per Ray. ¿Hi va haver un Ray en la seva vida o algú que se li semblés?

Lamento decebre’l, però no és per a res una història personal. Em va semblar que representava bé dos patrons, el primer amor i la fantasia del rapte, i que no feia falta caracteritzar cap de les dues parts amb excessiu realisme. Els arquetips són tan potents, tot i que contradictoris, que per si mateixos ja fan gran part de la feina. La majoria de les relacions de parella evolucionen acostant els dos membres. A Colin i a Ray també els succeeix, fins a cert punt, però sense fer perillar mai la sensació de ser dos pols oposats. A mi, personalment, em repugna la passivitat de Colin. No obstant, em vaig esforçar a trobar en el seu caràcter algun element que li permetés viure com a seves moltes experiències que, aparentment, ell no havia escollit.

A Londres aquesta història hauria sigut una altra. ¿Hi està d’acord?

Sens dubte. Colin procedeix d’un barri residencial de classe mitjana. Box Hill no és lluny de Londres, és una zona que des de fa segles rep molts visitants, i em va semblar que un context més bucòlic facilitava certes coses, per molt que els gasos dels tubs d’escapament tenyeixin l’aire.

¿La qualificaria com una història d’amor? 

M’encantaria poder escriure la més meravellosa història d’amor de la literatura mundial, però em temo que el meu talent no apunta en aquesta direcció. Escriure la més horrorosa també es podria considerar una noble ambició, ¿no? Vista des de fora, és obvi que es tracta d’una relació sadomasoquista en alguns sentits, tot i que els lectors homosexuals probablement s’adonaran que no hi ha dolor (com a mínim, després de la primera nit). La literatura té la meravellosa facultat de mostrar-nos l’interior de les coses, sobretot quan és contradictori amb l’exterior. És la primera experiència sexual de Colin, i no té amb què comparar-la.

Qui narra és Colin, el jove que se sotmet, i passats ja uns anys ¿Havia de ser la seva perspectiva? 

La història neix del punt de vista. Per molt fràgil que se senti, un narrador en primera persona sempre és poderós, precisament perquè explica la història (i jo he utilitzat narradors malalts –de naixement o per infecció–, o discapacitats, com en la meva novel·la més extensa, que ja ocupa dos volums, i continuarà). Potser el narrador descrigui la seva sensació d’impotència amb tota mena de detalls, però continua sent ell qui subjecta el micròfon. D’altra banda, s’estableix una estranya correspondència entre la relació de Ray i Colin, i la relació entre l’autor i el lector (tot i que admeto no haver-me’n adonat fins després d’acabar l’obra). Tot i que l’autor sembli controlar-ho tot, com Ray, que porta la batuta i decideix sempre, sense la capacitat de Colin (i, confio, dels lectors) de rendir-se, quedaria en un va exercici.

La ingenuïtat de Colin és també la d’una generació que se les veuria amb la sida. Però a diferència de molta literatura gai, la seva mirada és bastant descarnada. 

Com molts homosexuals ben adaptats, jo era gairebé un ambaixador de la meva sexualitat. Vaig tranquil·litzar els meus pares dient-los que ningú em pegaria ni faria xantatge, i que no acabaria desnonat amb una infecció mortal. El 1999, els meus pares havien mort i la sida ja no era una malaltia mortal. Així que em vaig permetre el luxe d’explorar tota la negativitat que havia anat dissimulant perquè no aparegués a la superfície, i el compulsiu, per sobre de l’expressiu. Els textos gais sobre sexe solen ser lírics, però el sexe no és un impuls primordialment estètic. I jo pretenia anar sense embuts, en comptes de parlar amb tacte i cotons. Volia ser més realista, fins i tot brutal. De passada, deixo caure fins i tot que Colin no és sexualment funcional: no té resposta física (o, més ben dit, resposta genital), però crec que la majoria de lectors prefereixen passar-ho per alt.

Vostè escriu crítica cinematogràfica. ¿‘Box Hill’ seria un bon títol per a una pel·lícula?

En el cine el més difícil és expressar el que la literatura de ficció aconsegueix de meravella: mostrar un interior radicalment diferent del seu exterior. El jove cineasta Harry Lighton està adaptant el llibre per a la BBC, i no l’envejo. No es pot explicar el que a Colin li passa pel cap sense mostrar el que l’envolta, però ¿com aconseguir un bon equilibri? Li vaig preguntar a Harry si volia utilitzar una veu en ‘off’ i em va dir que no, potser suposant que era el que jo esperava sentir. La veu en ‘off’ és una solució econòmica i socorreguda per rescatar coses en la fase de postproducció, però opino que també és d’una gran potència pròpia. Una veu que vagi a contracorrent de les imatges podria ser útil. A l’escriure jo no penso en termes visuals. Les imatges importants no són les que tingui jo al cap, sinó les que cada lector creu en la seva.

El primer referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE va ser el 1975, l’any en què arrenca la seva novel·la, amb Thatcher a l’oposició i Wilson com a primer ministre. El 67,2% va votar a favor de la unió. Ara estem veient els efectes del Brexit. ¿Alguna reflexió?

Si podem permetre’ns pegar-nos un tret a cada peu... ¡hem de ser un país molt fort! A Colin, el narrador de ‘Box Hill’, li interessa molt la història i comprèn que hi ha una continuïtat entre l’Europa continental i la nostra petita illa. Si bé és cert que la seva vida s’enfonsa quan se’n va de vacances a França, crec que tampoc se li hauria de donar massa importància.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Aquest és el seu primer llibre traduït a l’espanyol. ¿Li agradaria que el següent fossin les seves memòries, ‘Kid gloves’?

Aquest llibre és tan típicament britànic (i no dic anglès perquè el meu pare era escocès) i tan elaborat en el literari que serà difícil de traduir. M’encantaria que algú ho intentés, sens dubte, però també dubto que encaixés en el context espanyol. Crec que la meva primera novel·la, ‘The Waters of Trist’ (1993), seria millor opció. Parla d’una relació imaginària amb una estrella del porno. Fins i tot hi ha un tema que podríem considerar motard: el narrador espera rebre un ronyó de la víctima d’un accident, que l’alliberi de la diàlisi i el torni a la vida. I em consta que als espanyols els agraden les motos.