L’austeritat de Lacaton i Vassal s’alça amb el Premi Pritzker 2021

Reconstruir en lloc de destruir, estalviar en lloc de gastar. Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal han aixecat edificis guiats pel pragmatisme i la modèstia en una època de grans estrelles i pressupostos desorbitats, i avui, el seu treball els ha convertit en els nous guanyadors del Premi Pritzker, considerat el Nobel d’arquitectura. 

Anne Lacaton (1955, Saint-Pardoux, France) i Jean-Philippe Vassal (1954, Casablanca, Marroc) estan casats i són socis fundadors de l’estudi Lacaton & Vassal (1987), un estudi amb seu a París. El seu treball, una trentena de projectes, s’ha concentrat a França i alguns països africans. Fora del seu país són grans desconeguts per al gran públic, però el seu treball ha guanyat projecció en els últims anys just per anar contracorrent.

Entre els seus projectes n’hi ha de dispars: grans renovacions d’edificis públics com la del Palais de Tokyo a París o el centre d’exposicions FRAC de Dunquerque. Conviuen en el seu portofolio amb altres que podrien considerar-se menors, com la renovació de tres modestos edificis de lloguer social a Bordeus, que els va valer el Premi Mies van der Rohe el 2019.

“Transformation is the opportunity of doing more and better with what is already existing. The demolishing is a decision of easiness and short term. It is a waste of many things—a waste of energy, a waste of material, and a waste of history," Anne Lacaton, 2021 Laureate. pic.twitter.com/Buwhvk4ISr

— Pritzker Prize (@PritzkerPrize) 16 de marzo de 2021

La seva feina, segons la decisió del jurat, comporta un fort «esperit democràtic» i ha aconseguit «renovar» i «revitalitzar» els llegats de l’arquitectura moderna. «El seu treball respon a les emergències climàtiques i ecològiques del nostre temps –remarca la decisió–, així com urgències socials, particularment en l’àmbit de vivenda urbana.» Per entendre la filosofia d’aquesta parella d’arquitectes cal anar més enllà de les imatges dels seus austers edificis. 

Les seves filosofia és tota una declaració d’intencions en un sector marcat pels ‘megaprojectes’ i els pressupostos desorbitats. Cal viatjar fins a l’Àfrica per trobar la gènesi de la doctrina arquitectònica de la parella. Tots dos es van conèixer als anys setanta quan estudiaven arquitectura a Bordeus (França), però al finalitzar els seus estudis, Vassal se’n va anar a viure a Nigèria per treballar en urbanisme.

Aquesta màxima es compleix en la renovació de les vivendes de lloguer social de Bordeus, i en projectes similars de vivendes socials que han realitzat durant més tres dècades de trajectòria. «Hi ha una humilitat en el seu enfocament, que respecta els objectius dels dissenyadors originals i les aspiracions dels ocupants actuals», defensa el jurat. 

El 1993, l’ajuntament de Bordeus li va encarregar renovar la plaça Leon Acoc de Bordeus, l’objectiu era «embellir» la plaça. Tots dos van estudiar el lloc, van parlar amb els veïns, molts dels quals jugaven a la petanca sota els arbres del parc. Van concloure, i així ho van comunicar a l’ajuntament, que no hi havia gaire res a fer, tot era al seu lloc, simplement calia reemplaçar la grava, tractar els arbres i modificar lleument el trànsit. No hi havia res a construir, només atorgar un potencial al que ja existia.

Mínima intervenció i passat

Aquesta màxima de «mínima intervenció» i «respectar el passat», es repeteix en les renovacions del Palais de Tokyo, on van apostar per deixar al descobert les empremtes del procés de restauració amb materials en brut; o el gran centre d’exposicions FRAC de (Dunquerque, França) on en comptes de modificar l’edifici original, una imponent fàbrica de barcos, en van crear una replica per menys pressupost. 

Però més important que el pressupost i el pragmatisme de les seves propostes, per a Lacaton i Vassal són les persones que habiten els edificis. Tots dos creuen que els edificis que es restauren o els que es creen de nova planta només són bonics quan la gent «s’hi sent bé, quan la llum interior és bonica, l’aire és agradable, i quan hi ha un transició fàcil entre interior i exterior».

«La nostra feina consisteix a resoldre limitacions i problemes, i trobar espais que puguin generar usos, emocions i sentiments», explica Vassal.

"The sense of community can happen when everyone has the feeling that he or she is considered, that he has the same possibilities as anyone. We take a lot of care...of what could be the impact of what we are doing." Anne Lacaton, 2021 Laureate. https://t.co/VxbtffqKe2

— Pritzker Prize (@PritzkerPrize) 16 de marzo de 2021

Entre les seves obres més significatives hi ha la Casa Latapie (1993), una de les seves primeres vivendes privades, la renovació de les vivendes socials de la Tour Bois le Prêtre, i l’École Nationale Supérieure d’Architecture de Nantes (Nantes, França 2009), la Casa Cap Ferret, les vivendes socials Ourcq-Jaurès a París, i un edifici d’oficines i vivendes a Chêne-Bourg a Ginebra.

Molts premis

Lacaton i Vassal compaginen la docència amb la feina d’arquitectes en universitats de tot el món. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’estudi que van fundar ha rebut nombroses condecoracions com el BDA Grand Prize (2020); el Global Award for Sustainable Architecture, la medalla Heinrich Tessenow (2016), la International Fellowship from the Royal Institute of British Architects, 2009, el Grand Prix National d’Architecture de França (2008) o el Premi Mies Van der Rohe d’arquitectura contemporània de la UE.

Anne Lacaton és la sisena dona que rep aquest premi convocat per la Fundació Hyatt. El Pritzker ha recaigut en anteriors edicions en arquitectes com Zaha Hadid, Norman Foster i Oscar Niemeyer, entre d’altres.