‘The empty man’, una pel·lícula de terror maleïda i de culte

És com si ‘The empty man’ hagués sortit del no-res i el no-res mateix se l’hagués empassat. Potser per això ja se’n parli com d’una pel·lícula maleïda, que ha anat generant un culte secret entre els aficionats al gènere fantàstic. Perquè, en veritat, ‘The empty man’ és una superlativa, gairebé insondable, mostra de terror atapeïda d’estimulants idees; una al·lucinògena mostra d’horror còsmic nihilista evocador d’H.P. Lovecraft i Thomas Ligotti per la qual es passegen sectes ocultistes de pensament solipsista, colpidores tulpes budistes i abstractes conceptes existencialistes.  

¿D’on surt?

Inspirada en la novel·la gràfica homònima de Cullen Bunn i Vanesa R. Del Rey, ‘The empty man’ va començar a desenvolupar-se el 2016 dins de 20th Century Fox, es va filmar un any després i es va mantenir des d’aleshores a l’espera d’una estrena que mai es va acabar de materialitzar, primer per l’accidentada adquisició per Disney de l’estudi i després per la pandèmia. La radicalitat de la proposta tampoc va ajudar: un director debutant, actors poc coneguts, ritme a foc lent durant les seves més de dues hores de durada i elevades reflexions filosòfiques de soca-rel literària l’abocaven al complet desastre comercial. D’aquí el desnonament a què va ser sotmesa tant per Fox com per Disney. 

¿Una altra de l’Home del Sac?

L’‘opera prima’ de David Prior relata els episodis que un expolicia (James Badge Dale, protagonista de la sèrie ‘Rubicon’), torturat per la mort en accident de la seva dona i el seu fill, viurà durant la investigació de la desaparició, o una cosa semblant, d’una jove a causa d’una llegenda urbana coneguda com ‘The empty man’. Una presència provocadora d’epidèmiques morts i suïcidis, evocadora de l’Home del Sac, el Papu, el Bogeyman, l’Slinder Man; i inspirada en l’univers del ‘creepypasta’, aquestes històries de terror compartides a través d’internet els límits de les quals entre realitat i ficció es mantenen difusos. Però ‘The empty man’ transcendeix l’Home del Sac i els ‘creepypasta’, ja que acaba sent un viatge al cor de l’horror còsmic i filosòfic, en el qual conviuen Lovecraft amb Nieztsche, l’ocultisme apocalíptic amb el misticisme budista. I, per damunt de tot, una profunda exploració del sentiment de culpa i el buit que genera.

---

¿A què s’assembla?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En cas de no haver-se posposat l’estrena durant tres anys, ’The empty man’ hauria sigut coetània d’‘Hereditary’. Una curiosa coincidència si tenim en compte que les dues aborden el tema de les sectes ocultistes i s’endinsen en el territori del ‘folk horror’, dels cultes ancestrals, dels poders que es convoquen a través d’esperits que ens introdueixen en una dimensió fantàstica insondable i sinistra. La pel·lícula d’Ari Aster es va incloure en la relliscosa categoria d’‘elevated horror’ (terror amb més ambicions que les de merament espantar), però no queda clar que la de Prior ho sigui també, ja que la seva naturalesa s’acosta més a la de malson metafísic en la línia de ‘Kaïro (Pulse)’ de Kiyoshi Kurosawa. ‘The empty man’ llança una sèrie de conceptes poc freqüents dins del gènere, com el de tulpa (un ésser o objecte creat mitjançant poders mentals o espirituals). I el seu discurs en ocasions pot resultar massa abstracte, però en compensació sap crear imatges d’un enorme impacte visual (aquesta turba de fidels corrent al voltant d’una foguera).

¿Què fa sentir?

La seva capacitat de magnetisme s’inicia en un pròleg que té lloc a Bhutan als anys 90. Aquest fragment independent, dividit en actes, demostra la capacitat de Prior a l’hora de manejar la posada en escena i la tensió atmosfèrica d’una manera aclaparadora, una cosa que continuarà fent durant tota la trama, quan es traslladi a l’actualitat en un entorn urbà, en un procés de recerca detectivesc que remet al cine de David Fincher, amb qui el director ha col·laborat en nombroses ocasions. La música de Christopher Young, expert compositor d’universos foscos des d’‘Hellraiser’, i Lustmord, acompanyada per xiulets i murmuris, completen una experiència estremidora i absorbent.