Les anècdotes del rodatge de ‘La Gomera’

El realitzador romanès Corneliu Porumboiu es va donar a conèixer el 2006 amb 12.08 a l’est de Bucarest, una original comèdia política que va obtenir un parell de premis a Cannes i que va arribar a estrenar-se als nostres cines. Ara arriba a les pantalles la seva última pel·lícula, La Gomera, lloc on va ser rodada en gran part i que va ser l’escollida pel seu país per representar-lo als Oscars tot i que no va arribar a figurar a la llista final. El protagonista és Vlad Ivanov (vist, per exemple, a la premiadíssima 4 meses 3 semanas, 2 días) i la model Catrinel Marlon, però la sorpresa és que el dolent de torn és el director Agustí Villaronga (el realitzador de Pa negre o Incerta glòria), en una de les seves comptades aparicions com actor.

L’acció se centra en Cristi, un policia corrupte romanès que té tractes amb els delinqüents alhora que fa veure que els investiga. Decideix viatjar fins a l’illa canària per ajudar un mafiós a treure de la presó un home que sap on estan amagats 30 milions d’euros. Però està sota vigilància policial i ha d’anar molt amb compte. Per això, ha d’aprendre a comunicar-se amb els seus companys mitjançant el tradicional llenguatge del xiulet. Una atractiva dona es creuarà també al seu camí per ajudar-lo. És una cinta que combina l’acció, la intriga i el ‘western’ amb alguns detalls humorístics. El seu realitzador i guionista, Corneliu Porumboiu ens explica les curiositats del film.

-La inspiració. «Fa deu anys, vaig veure un reportatge d’una cadena de televisió francesa sobre el llenguatge xiulat que es practica a l’illa de La Gomera. En aquell moment, acabava d’acabar la meva pel·lícula Policía, adjectivo sobre el llenguatge i la forma en què s’utilitza per a finalitats polítiques. El llenguatge xiulat em va semblar una possibilitat per seguir amb aquest tema però d’una manera diferent».

-Curs accelerat de xiulet. «Els actors van fer classes per al xiulet tot i que, en algunes escenes, sí que els he doblat. Francisco Correa, el professor del centre de La Gomera, va venir a Romania i durant dues setmanes va estar fent classes als actors per centrar-se en les bases d’aquest llenguatge. A partir d’aquí va ser qüestió d’assajar una vegada i una altra. Jo crec que si s’aprèn el principal i es practica molt, com es va fer, s’arriba a adquirir els coneixements necessaris. Jo no he rebut classes però sí que ara conec els seus principis bàsics».

-Els idiomes. «Amb l’equip, que reunia gent de diferents països, ens comunicàvem en anglès. L’actriu, Catrinel Marlon, que parla en castellà en diverses escenes, coneixia una mica l’idioma, els quatre termes habituals, però no en profunditat. Però tenia un assessor al set per instruir-la i ajudar-la amb què havia de dir».

-El vestuari. «Catrinel Marlon va de vermell en algunes escenes perquè volíem jugar una mica amb la idea de femme fatale. Més enllà d’això, els colors del vestuari (groc, blanc, negre...) no tenen, que jo sàpiga, cap simbologia especial ni és una picada d’ullet cinèfila. Li preguntaré a la meva dona que és qui es va encarregar del tema...»

-Centaures a Romania. «Els protagonistes veuen en un cine romanès Centaures del desert. La vaig escollir perquè en aquesta escena els indis estan xiulant, el personatge principal està envoltat i és la manera d’anunciar l’entrada en aquesta història del gènere del ‘western’. Era un recurs perquè encaixessin tres coses molt importants per a la pel·lícula».

-D’Alfred Hitchcock a Rita Hayworth. «L’escena de la dutxa està inspirada en Psicosi i em feia una mica de por al principi, però al final ho vaig convertir en una espècie de trampa per al recepcionista, que intenta despistar la càmera de vigilància. Però Gilda se n’adona que l’home és perillós i la vol atacar i va ser la manera d’enganyar-lo i guanyar-li la partida. I, sí, el nom de Gilda, és un homenatge a Rita Hayworth».

-Un director fent d’actor. «Havia vist les pel·lícules d’Agustí Villaronga però no el coneixia personalment. Durant el càsting dels personatges espanyols li vaig preguntar si li venia de gust fer el paper de dolent perquè volia que li donés un to una mica aristocràtic. Va fer la prova, la vaig veure, em va agradar, l’hi vaig proposar i ell va acceptar i he de donar-li les gràcies per haver-ho fet».

-La música clàssica. «Quan pensava en la seqüència en què el conserge diu que posa música clàssica al motel per educar els clients, crec que ho fa a propòsit perquè, com que hi té amagats els diners, no vol que la gent s’allotgi al motel i pensa que si posa música clàssica els dissuadirà. A l’última seqüència és la música que acompanya l’espectacle Gardens by the bay a Singapur. Al guió original tenia prevista una altra música però era molt difícil sincronitzar-la amb els llums del xou i vaig acabar fent servir com a recurs menys complicat la música que ells utilitzaven».

-Rodant a Singapur. «Al guió sempre estava jugant amb el concepte de jardí, l’illa és al principi un jardí tot i que cada vegada es va fent més perillosa o el jardí de la mare a Romania del començament de la història i, per arrodonir-ho, volia que la part final fos en un lloc exòtic com l’Orient, a Xangai o Pequín. Un amic sabia que estava buscant una cosa així i em va enviar fotos d’aquest lloc a Singapur. Vam decidir anar fins allà amb un equip molt reduït de cinc persones: dos actors, el productor, el director de fotografia i jo, els altres tècnics eren de Singapur. Al final, érem només una vintena de persones i vam haver de rodar en molt poc temps, només un dia».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Escenes de violència. «Aquestes seqüències eren complexes però va ser molt fàcil perquè teníem un equip molt bo. És veritat que feia per primera vegada aquest tipus d’escenes, com de ‘western’, i ho disfrutava com un nen amb un caramel perquè aquests tirotejos eren nous en la meva filmografia. Parlava amb els especialistes i coordinadors de com fer-ho i no va ser gens complicat».