’Visión nocturna’: teràpia personal i alerta col·lectiva

En plena representació mitjançant imatges de ficció d’algunes de les conquestes aconseguides a partir del moviment ‘Me Too’, un film de les característiques de ‘Visión nocturna’ apareix d’una manera encara més demolidora, amb energies suplementàries en la seva considerable radicalització. La pel·lícula es planteja aquesta pregunta, encara sense resposta: ¿Què és en realitat una violació i quan acaba?

Notícies relacionades

Impress capta 110 milions per seguir creixent

"No podem acabar amb les arrugues, però sí retardar-les"

La directora del film, Carolina Moscoso, va ser violada fa nou anys a una platja pròxima a Santiago de Xile. La pel·lícula treu a la llum la seva experiència, la comparteix, com si es tractés d’una teràpia personal i una alerta col·lectiva. Si és molt valenta en la seva confessió i presa de partit, no ho és menys en l’estratègia formal feta servir mitjançant les característiques d’un diari filmat, d’una amalgama d’imatges de vegades matusseres però pròximes, directes i sense filtres; unes imatges caòtiques que il·lustren a la perfecció l’estat emocional de qui les filma, de qui recorda per no oblidar.

A través d’aquestes imatges i de l’ús del jo, present de manera constant, Moscoso mostra els seus temors i converteix ‘Visión nocturna’ en una teràpia personal, cert, però també en una expressió general en la qual estan presents els amics i els enemics, els processos judicials i la manera en què la societat contempla, qüestiona o accepta determinats abusos. Un film íntim d’abast summament col·lectiu.