‘Las niñas’ i ‘La vampira de Barcelona’ arrasen als Gaudí

Presencial, però amb totes les mesures de seguretat. Feia goig veure la platea mig plena de l’Auditori del Fòrum barceloní, en aquests temps de confinament, per assistir ahir a la tarda, a una hora adequada al toc de queda –o en horari infantil, com va dir Andreu Buenafuente al seu monòleg a mitja gala–, a l’entrega dels premis Gaudí en la seva edició número 13. 

Una edició sense massa sorpreses: ‘Las niñas’ va guanyar com a millor pel·lícula no parlada en català –a més dels Gaudí a la millor direcció, fotografia i so, altre cop la gran triomfadora– i ‘La vampira de Barcelona’ va obtenir el premi al millor film en català al costat de la direcció artística (per al també realitzador Lluís Danés), maquillatge i perruqueria, vestuari i efectes especials. Un dels seus productors, Raimon Masllorens, es va mostrar agraït, però també crític amb la situació, recordant que ‘La vampira de Barcelona’ no ha competit fora de Catalunya. I això també és preocupant per a una indústria en alerta roja.

Gags visuals

Després d’un gag gravat, llarg i discutible, en què Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, deia buscar directors ‘mainstream’ catalans per salvar el cine patri i l’actor Enric Auquer contactava per mòbil amb una foto fixa de Steven Spielberg, que assegurava agradar-li molt ‘Pa negre’ i el cine català en general, la cerimònia va arrencar amb un altre gag visual en què un suposat Josep Maria Mainat, el teòric presentador de la cerimònia, queia rodó a l’escenari al rebre l’impacte d’una cadira. 

Hi va haver uns quants acudits més, en una cerimònia que va intentar ser en tot moment distesa malgrat la gravetat de la situació actual i les justes reclamacions del sector, abans que, ara sí, es llegís el primer Gaudí, la millor actriu de repartiment, que va recaure en Verónica Echegui per ‘L’ofrena’; l’actriu madrilenya ja l’havia rebut a la categoria d’actriu principal per ‘Katmandú’ el 2012.

Mario Casas i Candela Peña

Segons l’espectacle dissenyat per Enric Cambray, d’El Terrat, els premis es van anar succeint entre números musicals amb una versió postmoderna de ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ a càrrec de Rigoberta Bandini i una cançó de Maria Arnal i Marcel Bagés acompanyant les fotografies dels morts l’any passat; diàlegs i monòlegs irònics sobre el nombre de dones que treballen al cine i el test de Bechdel; una connexió des de la sala Mozart de Calella –un dels 13 cines centenaris que queden a Catalunya– per donar el premi del públic a ‘Les dues nits d’ahir’; els divertits plaers culpables d’Albert Serra i Candela Peña –a qui no li va fer gaire gràcia que només apareguessin pel·lícules interpretades per ella–; la solidaritat amb les alumnes de l’Institut del Teatre que van patir abusos sexuals i un homenatge de Buenafuente a Pepe Rubianes i Can Pistoles (el cine Capítol).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els premis a Candela Peña i Mario Casas, millors protagonistes femenina i masculí per ‘La boda de Rosa’ i ‘No matarás’, tampoc van resultar gaire sorprenents. Sí que ho va ser, relativament, que ‘My Mexican bretzel’ aconseguís, a més del Gaudí al millor documental, el de muntatge (per primera vegada un documental ha guanyat en aquesta categoria, com va passar als recents Goya amb ‘El año del descubrimiento’) i el de guió. Davant l’absència d’Alberto San Juan, millor actor de repartiment per ‘Sentimental’, van pujar a l’escenari per recollir l’estatueta el seu company al film, Javier Cámara –que es va fer un entretingut embolic amb ‘no soc’, ‘no suc’, ‘cap’ i ‘cup’– i el seu amic de l’ànima, Willy Toledo. 

El discurs de l’actriu Carme Elias al rebre el Gaudí d’Honor va ser molt serè, tancat amb unes sentides estrofes de Jacint Verdaguer sobre que gran que és el cor de l’home. En una bona idea autoreferencial, la sintonia prèvia a l’arrencada del ‘Telenotícies vespre’ servia d’avís als que s’allargaven massa amb el seu parlament, senyal que a les 21.00 en punt la gala s’hauria acabat. Després dels últims parlaments vam tornar al gag inicial entre Passola i Auquer amb l’ombra de Spielberg i ‘Jurassic park’, no sé si com a divertiment o necessitat. Aquest no serà mai el model perquè una indústria baquetejada com la del cine català es recuperi, perquè no hi ha diners ni tradició ni logística. Van acabar fent broma, tot i que clamant a les institucions més que mai perquè aportin el seu gra de sorra en la solució del problema. Un final agredolç que no minimitza el que van aconseguir ‘Las niñas’, ‘La vampira de Barcelona’ o ‘My Mexican bretzel’.