Ferrara, Dupontel i Ming-liang, al D’A Film Festival 2021

Dates apuntades. Entre el 29 d’abril i el 9 de maig se celebrarà la nova edició del D’A Film Festival Barcelona. L’any passat va ser un certamen virtual. La pandèmia tot just havia aterrat. Aquest any, si no es torcen les coses, el D’A es planteja en format híbrid. Prop de 90 pel·lícules, entre llargs i curts, es podran veure presencialment en quatre sales de la ciutat (CCCB, Filmoteca de Catalunya, Renoir Floridablanca i Zumzeig) i en ‘streaming’ a Filmin. Uns dies després, del 6 a l’11 de maig, els «grans èxits» d’aquesta edició seran projectats als cines Renoir de Madrid.

El festival de cine d’autor barceloní ha conquerit el seu territori i és una de les mostres més assentades de la ciutat. Sempre ha tractat amb encert una de les cinematografies europees més estables, la francesa. Aquest any li correspon la inauguració a ‘Adiós, idiotas’, la cinta d’Albert Dupontel –cineasta malcarat en l’àmbit personal, excel·lent actor i molt particular director amb tendència a l’humor negre– que ha arrasat literalment en l’última edició dels premis Cèsar del cine francès.

En l’avenç d’una desena de títols que han proporcionat els responsables del festival, destaquen tres grans autors contemporanis: l’insubornable Abel Ferrara amb ‘Siberia’, protagonitzada pel seu amic i actor habitual Willem Dafoe; el taiwanès Tsai Ming-liang i la seva introspectiva ‘Rizi (Days)’, projectada amb èxit a Berlín i Sant Sebastià i el japonès Nobuhiro Suwa, autor molt influït precisament pel cine francès que, en aquesta ocasió, amb ‘El teléfono del viento’, ha filmat al seu país natal 10 anys després de la tragèdia causada pel tsunami i el terratrèmol en l’àrea de Tohoku.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Hi ha tres pel·lícules que, de moment, representen el cine independent espanyol. La més atrevida és ‘Karen’, de María Pérez Sanz, un relat de cadència molt particular centrat en els últims dies de l’estada africana de l’escriptora danesa Karen Blixen, interpretada per la cantant i compositora Christina Rosenvinge, i la relació amb el seu servent somali. ‘La vida era eso’, primer llargmetratge de ficció de David Martín de los Santos, està protagonitzat per Ana Castillo i Petra Martínez, que donen vida a dues dones d’edat i cultura antagòniques, les dues immigrants espanyoles, que traven amistat en un hospital belga. El trio es completa en aquest primer anunci amb una altra opera prima, ‘Mía y Moi’, de Borja de la Vega, un drama tensat entre quatre personatges que intenten superar pèrdues familiars recents.

La retrospectiva d’aquesta edició està dedicada a Malgorzata Szumowska, directora polonesa de 48 anys amb una vintena de films entre llargs, curts i documentals. Destaca especialment en la seva filmografia ‘Mug’ (2018), visió entre costumista, tosca, al·lucinada i irònica de les aventures d’un jove que vol construir en un poble polonès un Crist a la mateixa escala que el de Corcovado. És una de les seves poques pel·lícules estrenades comercialment al nostre país.