Crítica de ‘Nomadland’: la vida en una furgoneta

Com en l’anterior pel·lícula de Chloé Zhao, ‘The rider’, una de les grans sorpreses del cine independent nord-americà de l’últim lustre, ‘Nomadland’ està protagonitzada per actrius, actors i personatges reals que fan d’ells mateixos. La directora ha trobat en aquesta fórmula híbrida, que parteix tant d’alguns principis del neorealisme italià com de la dissolució totalment assimilada de les diferències entre ficció i documental, un estil propi ratificat, en el cas de ‘Nomadland’, pel Lleó d’Or a la Mostra de Venècia.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot i que el pes del relat es concentra en un d’aquests personatges ficticis, el que encarna Frances McDormand, tots aquells que troba durant el seu itinerari són els que donen realçament a la història i enriqueixen l’experiència vital de la protagonista. En la confrontació de dos estils interpretatius tan diferents, el de la veterana actriu i el d’aquestes dones i homes que s’expressen mitjançant la seva vida a la carretera i que mai abans s’havien posat davant una càmera cinematogràfica, resideix un dels molts encerts del film. 

‘A house is not a home’, van escriure els baladistes Hal David i Burt Bacharah. Una casa no és (sempre) una llar. No ho és per a la protagonista de ‘Nomadland’, que deixa enrere el lloc on va viure amb el seu marit difunt i, en plena recessió econòmica, viatja amb la furgoneta trobant feines eventuals aquí i allà. Cada parada, cada desplaçament i cada nova amistat són un món nou per descobrir. Especialment bonica és la relació amb una dona malalta de càncer que assegura que ha tingut una vida feliç: ha anat en caiac i ha vist aurons i el reflex de les orenetes a l’aigua. Les coses senzilles.