Chloé Zhao (‘Nomadland’): «Una societat que no cuida les persones grans és una societat malalta»

¿Què li va cridar l’atenció del moviment nòmada analitzat al llibre de Jessica Bruder?

Vaig pensar que, en un dels països més rics del món, a determinada edat només haurien de portar una vida nòmada aquells que la vulguin; ningú s’hi hauria de veure obligat. Però el sistema capitalista està obsessionat amb la joventut, perquè és sinònim de productivitat i de consum, i per això tracta la gent gran com si fossin desferres malgrat tota la saviesa que acumulen i les lliçons vitals que poden subministrar. Una societat que no cuida les persones grans és una societat malalta.

En tot cas, ‘Nomadland’ mostra menys interès a polititzar que a observar la naturalesa i establir-hi una connexió espiritual.

Hem avançat de forma aclaparadora en l’àmbit tecnològic, però això no ens ha fet més feliços, sinó al contrari, les taxes de suïcidi a les grans ciutats no deixen de créixer. I en nom de l’economia hem donat l’esquena al món natural, i estem destruint-lo. És obvi que, si volem salvar-nos, necessitem premer el fre i reconnectar amb la naturalesa. En tot cas, no soc optimista sobre això.

En part, la pel·lícula contempla un procés de dol, i està dedicada a «aquells que se n’han anat». ¿S’inspira en alguna pèrdua en particular?

No, no és autobiogràfica en aquest aspecte. El que passa és que durant molt temps vaig tenir una relació taxativa amb la mort; la veia com un simple punt final. Però el temps ha passat, i he conegut altres persones i altres maneres de lidiar amb la pèrdua. I com a cineasta sento un interès cada vegada més gran per reflexionar sobre la condició finita de les cultures i les persones, i capturar allò que està a punt de desaparèixer abans que sigui massa tard.

Com les seves dues pel·lícules prèvies, ‘Canciones que mis hermanos me enseñaron’ (2013) i ‘The rider’ (2015), ‘Nomadland’ barreja la ficció i el documental. ¿Què l’atrau del format híbrid?

Només m’interessa fer pel·lícules que m’ajudin a trobar el meu lloc en aquest món, però crec que no tinc el coratge necessari per fer documentals purs, exigeixen una gran responsabilitat envers allò que es vol documentar. Em resulta més fàcil contemplar la realitat a través del filtre de la ficció i de la poesia. No és una cosa nova. L’ésser humà, de fet, ho fa des del principi de la civilització.

La majoria dels intèrprets de ‘Nomadland’ són no actors que encarnen versions lleument ficcionades de si mateixos. ¿Què l’atrau de treballar amb ells?

Aporten una autenticitat que jo no sé si seria capaç de generar d’una altra manera. La càmera distingeix perfectament què és real i què no, i no hi ha manera d’enganyar-la. Com algú em va dir una vegada, si no pots trobar un bon actor perquè interpreti un venedor de cotxes utilitzats, llavors troba un venedor de cotxes utilitzats. 

Tot el seu cine fins ara qüestiona els mites que formen la identitat nord-americana mateixa: la conquesta del territori, els ‘cowboys’, els pioners... ¿D’on prové aquest interès?

Jo vaig créixer a Pequín, i allà hi havia una veritable fascinació amb Michael Jordan, i Michael Jackson, i la cultura pop americana en general. Per això jo creia entendre els Estats Units. Però als 17 anys, quan em vaig mudar a Los Angeles, vaig comprendre que no coneixia el país en absolut, així que vaig decidir estudiar la seva història política i les seves dinàmiques culturals. L’interès es manté. Sé que soc una ‘outsider’, i no em molesta. Sempre m’he sentit així. I la mirada ‘outsider’ em permet viatjar pel país sense haver de carregar sobre les espatlles amb el pes de la seva història i amb la culpa, com sí que els passa als meus col·legues nord-americans.

Notícies relacionades

2020: el gran any de les directores de cine

Barcelona, capital de la innovació social

Segons les estadístiques, és probable que entre els nòmades que inspiren ‘Nomadland’ hi hagi molts votants de Trump. ¿Per què va decidir no explorar aquesta contradicció?

Perquè, en bona mesura, vaig fer la pel·lícula per demostrar que la nostra essència, allò que defineix la nostra humanitat, no té a veure amb ideologies o religions. Quan hem de canviar una roda punxada o defecar en una galleda perquè no hi ha lavabos a la vista, queda clar que tots som iguals.