El camí de la recuperació de la música en directe
Love of Lesbian: un concert de 12 hores
El Palau Sant Jordi va reviure l’emoció de la música en viu un any després amb l’actuació de Love of Lesbian davant 5.000 persones, una iniciativa pionera a Europa, sense distància, amb mascareta i test d’antígens previ
Potser mai hi havia hagut tanta gana per anar a un concert, i les ganes boges de palpar el simulacre de vida normal es van fer notar no només durant les prop de dues hores de concert al Palau Sant Jordi sinó durant tota la jornada, al voltant del dispositiu previ de tests ràpids desplegat a les sales Razzmatazz, Apolo i Luz de Gas. Música pop d’un abast poques vegades vist, ariet contra el virus i somni de remuntada, orquestrat per una banda, Love of Lesbian, amb fam acumulada després de més d’un any sense bolos.
Va ser un concert de tota una jornada, en efecte, i l’experiència va deixar un rastre de determinació col·lectiva i va propagar una il·lusió que aquests dies es ven cara. Jordi Herreruela, director del Cruïlla, parlava a aquest diari, hores abans a la porta del Razzmatazz, de l’«esperit de Barcelona-92» que percebia en l’ambient. Perquè, més que assistents a un concert, venien a ser voluntaris els que es van avenir a sotmetre’s al procés del formulari, la descàrrega de l’‘app’ i el tràngol del test ràpid amb el bastonet refregat fins al fons dels orificis nasals en un assolellat matí de dissabte. Públic, convidats, polítics, premsa... Sense excepcions. ¿Hauríem fet tots tant, fa poc més d’un any, per un concert? Esperit ciutadà en avantguarda, malgrat tot, i revalorització d’allò que donàvem per descomptat fa tan poc.
En el punt de mira
Santi Balmes no va sonar sobreactuat quan va dir que vivia un dels concerts «més emocionants» de la seva vida, ni va ser exagerat, per una vegada, assegurar que «el món ens està mirant», atenent a l’abundant premsa internacional situada al Sant Jordi, testificant com s’organitza un concert per a 5.000 persones en plena era Covid-19 sense distància social (i amb mascareta), un envit inèdit a Occident. «Havia de ser una ciutat com Barcelona la que fes això», va presumir Santi Balmes després d’entrar en matèria, amb 30 minuts de retard, acudint a estrofes que semblaven treure ferro a la càrrega emocional dels confinaments apel·lant al diàleg a dos: «Y si no hubiera habido nadie por las calles / qué poco importaría».
Love of Lesbian va dissenyar un concert enfocat als seus èxits de l’era moderna, deixant per més endavant la presentació de l’àlbum que veurà la llum el mes que ve, ‘Viaje épico hacia la nada’. «Temes que probablement no tocarem en molt temps», va pronosticar Balmes abans d’endinsar-se en una peça llarga i atmosfèrica, ‘Los males pasajeros’, que el grup ha deixat sempre fora dels repertoris festivalers.
No a les retallades en salut
S’intuïa un públic ric en fans-fans, el que va esgotar al seu dia les entrades en unes quantes hores, i per aquest van abordar els ‘lesbians’ rescats com ‘Las noches reversibles’, ‘Universos infinitos’ (amb la xilena Ana Tijoux) i la molt oportuna ‘Si salimos de estar’, que Balmes va dedicar «a tothom» i en particular «al personal sanitari, i de neteja, i als supermercats, i tots els que han estat al peu del canó». Moment per a la falca reivindicativa: «Que mai més se’ns acudeixi fer retallades pressupostàries en salut i recerca científica».
Temes marcadament ‘up tempo’, com ‘Belice’ i ‘Manifiesto delirista’, aquest amb la seva base rítmica house, van servir la imatge més enyorada: el públic del Sant Jordi, que estava disposat a tres sectors ocupant únicament la pista, abocat al ball, trotant, tancant els ulls i somiant amb «aquells temps en què no estàvem tan continguts», va apuntar Balmes. Escena d’alleujament compartit que va donar pas a l’entrada en escena de Suu i el seu ukelele, «des del Maresme més lliure i tropical», convidada a ‘Incendios de nieve’.
Notícies relacionadesVa ser impossible perdre de vista l’estranya circumstància que ens reunia: ho recordaven les mascaretes i els parlaments de Santi Balmes. Però ‘Club de fans de John Boy’ va estirar la comunió apuntalant un sentiment de triomf que, més enllà de l’eufòria del moment, només podia ser provisional. Com va deixar anar el cantant, «aquest concert és una batalla que hem guanyat dins una guerra».
