Juarma: «Els pares recorrien a l’alcohol i els fills han recorregut a la cocaïna»

¿Obrir el llibre amb un vers d’una batxata de Romeo Santos és una declaració d’intencions?

Sí, bé, la idea era fer un llibre que no tingués referents literaris. Podia haver posat una frase de Proust, però aquí els personatges no llegeixen llibres de Proust, sinó que escolten Romeo Santos, Iron Maiden i Los Calis i veuen pel·lícules de Rambo. Potser a alguns els pot fer enrere, però volia començar amb una cosa que ja deixés clar des del principi que aquí es parlarà de coses pròximes i reals.

«Mamá dice que todos mis errores servirán como lección», diu la batxata. Els personatges del llibre no paren d’equivocar-se i no sembla que aprenguin gran cosa.

La cita surt d’un dels personatges, que porta una vida una mica més còmoda que els seus amics i és el que més es planteja el tema de la drogoaddicció, però a l’hora de la veritat tampoc és capaç de parar, perquè, igual que els altres, viu atrapat per les contradiccions i les mentides. Els personatges s’enganyen moltíssim a si mateixos; tot i que tinguin una idea elevada d’alguna cosa, sempre acaben caient en el més baix.

¿Qui són aquests monstres que sempre guanyen?

D’una banda són els monstres que tots tenim dins, pels problemes, les circumstàncies o les expectatives que arrosseguem. I després també hi ha els monstres de carn i ossos, que s’aprofiten de les misèries dels altres i que intenten aprofitar-se’n tot el que poden. Al llibre n’hi ha un d’aquests, tot i que molta gent no li para atenció, que és qui compra la marihuana al poble i que d’alguna manera fa que tothom s’excedeixi; els ofereix un model de vida que sembla fàcil i atractiu i que els acaba portant a perdre’s.

També hi ha monstres que passen de pares a fills, com una tara genètica.

M’interessava molt mostrar com hi ha coses que s’arrosseguen de generació en generació. Com els pares, els fills i els nets poden estar marcats per una mateixa falta d’expectatives i s’acaben veient tancats en un cercle del qual no poden sortir.

Aquesta convicció que hi ha coses de les quals no és possible escapar, ¿neix de la seva pròpia experiència personal?

De la meva experiència i del que veig en el meu entorn. Fa 40 anys que el meu pare i la meva mare fan temporades de cirera i raïm a França. Els pares de la meva mare també van estar-se al nord de França treballant i la meva mare es va criar allà. Els pares del meu pare també van ser emigrants i feien temporades de cirera i raïm. Jo vaig ser el primer de la meva família no ja que va estudiar una carrera, sinó que va acabar l’institut. En realitat jo volia treballar, però la meva mare es va entossudir que estudiés perquè creia que això em resoldria la vida. I vaig acabar fent una carrera [Filologia Hispànica] que almenys a mi no em va aportar gaire. Com les beques les pagaven el mes de juny i jo no podia demanar aquests diners a la meva família, em passava el curs menjant espaguetis i sense un duro a sobre i buscant-me la vida, i després, quan arribava la beca a final de curs, pagava els deutes que tenia. Encara em poso malalt al recordar-ho. Perquè, a més, jo ja m’adonava que això no em resoldria res. De fet, vaig fer l’últim examen de la carrera i abans de saber la nota ja estava treballant a l’obra. Estudiar mai va ser una via de sortida. No vull generalitzar, perquè potser hi ha gent que té més sort i a qui sí que li serveix, però aquesta és la meva experiència.

Els seus personatges només saben escapar-se d’aquest cercle a través de la mentida i de la droga.

Per a mi és molt important com els personatges utilitzen la mentida per amagar el que són o per tapar coses del passat. Per sobreviure, en definitiva. La mentida els manté vius i cohesionats i fa que no perdin el cap del tot. Els ajuda a enfrontar-se a un present lleig, a un futur que no veuen i a un passat que només volen oblidar.

La cocaïna també és una forma de mentida, ¿no?

Sí, sí, és clar. Jo no volia fer una novel·la sobre la cocaïna, però al començar a escriure sobre els personatges m’adonava que el que tenien en comú, el que els unia, eren aquests vicis. Aquí no s’idealitza la vida del cocaïnòman, perquè l’ús que fan de la droga és depriment. Els personatges consumeixen per quedar-se en blanc, per no pensar, que també és una manera d’enganyar-se. Jo no els jutjo ni intento donar lliçons, només deixo que parlin i els retrato amb tota l’honestedat i el realisme que pugui. El curiós és que quan anava publicant les històries en el club de lectura, que estava format per gent del meu entorn pròxim, a ningú li va cridar l’atenció que els personatges es fiquessin moltes ratlles, perquè això era el que veien cada dia en qualsevol costat.

Per als protagonistes, la cocaïna compleix el mateix paper que l’alcohol en la generació dels seus pares.

Això és una cosa que m’interessava molt reflectir. Com es reprodueix aquesta falta d’expectatives de la gent i la manera en què omplen aquests buits, aquesta lluita per viure. Els pares recorrien a l’alcohol i els fills han recorregut a la droga. 

Aquests fills ja tenen una edat. No són precisament joves.

És clar, això no és un retrat d’una joventut esbojarrada ni res d’això. Per a mi són gent normal i corrent que té una vida molt mediocre. És una generació que va començar a treballar abans que esclatés la bombolla immobiliària i que es veia amb diners i amb unes expectatives de vida que després van saltar pels aires. D’aquella època a alguns els han quedat hipoteques i a altres els han quedat addiccions, i tots s’han quedat allà penjats, sense poder anar ni cap endavant ni cap enrere.

¿En quin moment de l’escriptura va pensar que allà hi havia un llibre i que potser es podria publicar?

Mai vaig pensar que ningú el volgués publicar. Al principi, eren relats solts que no tenien connexió. La idea era completar-ne 10 o 12, fotocopiar-los i treure’ls en un fanzín. A l’escriure el setè o el vuitè, vaig començar a pensar que podia ser un llibre i vaig haver de fer un procés de reescriptura perquè tot encaixés. Un amic em va proposar publicar-ho pel seu compte i llavors ja m’hi vaig posar més seriosament, però tancar tot el puzle va ser un procés bastant complicat. El dia abans d’enviar-lo a la impremta vaig haver d’escriure-li al xaval que ho feia per dir-li: «Tio, posa aquestes línies per allà, que m’acabo d’adonar que l’he fet grossa» [rialles].

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’escena final, que no revelarem, és veritablement de pel·lícula de terror. ¿No li ha passat pel cap que aquest llibre demana a crits una adaptació al cine o a una sèrie?

Realment no. L’única preocupació que tinc és que la gent l’entengui i que funcioni una miqueta per poder publicar alguna altra història. No em plantejo res més. No és que no tingui il·lusió, però per les circumstàncies que tinc, per la vida que he portat..., el que arribi estarà bé. I si no arriba, doncs continuarem lluitant d’una altra forma.