Maggie O’Farrell: «La recerca de la bellesa és l’oposat a la mort»

¿Què significa per a algú anomenar un home, una obra i un fantasma amb el nom del fill mort? Aquest és l’enigma que la imprescindible escriptora irlandesa Maggie O’Farrell (Coleraine, Ulster, 1972) ha posat en funcionament a la seva última novel·la, ‘Hamnet’ (Asteroide / L’Altra), que ha rebut crítiques ditiràmbiques per la seva extraordinària escriptura. L’aposta és de pes perquè aquest ‘algú’ és ni més ni menys que William Shakespeare, que no apareix amb el seu nom al llarg de la novel·la potser perquè és gairebé ridícul retratar-lo en tasques quotidianes, fregint-se un ou per esmorzar o jugant amb els seus fills. No només perquè aquestes imatges xoquen amb el mite majúscul, sinó perquè se sap molt poc de la seva vida. En aquestes escletxes O’Farrell construeix una història situada a Stratford-upon-Avon que deixa el Bard, instal·lat a Londres amb les seves tasques teatrals, pràcticament fora de focus per col·locar-lo sobre la dona de l’autor i els seus tres fills. En especial, el Hamnet (que com a nom és una variant de Hamlet), l’únic home, mort als 11 anys.

«L’existència de Hamnet no és gaire coneguda, ni tan sols a la Gran Bretanya. Ha sigut oblidat per la història. Així que donar-li el nom del seu fill a un dels seus grans personatges, cinc anys després de la mort del nen, és fer molt visible un Shakespeare en ple dol com a ésser humà», explica l’escriptora des del seu domicili familiar a Edimburg. Una de les filles d’O’Farrell es cola al fons de la pantalla de l’ordinador per a incomoditat riallera de l’autora. És inevitable pensar en un vincle entre aquesta quotidianitat i la que retrata la novel·la, que pràcticament cedeix el protagonisme a Anne Hathaway, la dona del geni que ha arrossegat una llegenda negra durant segles. «Jo volia fer un llibre sobre la relació entre un pare i un fill, però a poc a poc se’m va anar imposant la figura de Hathaway, que ni tan sols es deia Anne, sinó Agnes, com a figura al testament del seu pare; que possiblement sabia millor que ningú com es deia la seva filla».

Desamor infundat

El que corre sobre aquesta dona vuit anys més gran que Shakespeare és que era lletja, que el ‘va caçar’ quan ell tenia 18 anys i la seva família els va obligar a casar-se de penal, que ell l’odiava i que se’n va anar a Londres per fugir de la llar. I a més hi ha aquesta famosa cita extreta del testament del dramaturg en què a ella li deixa el seu «segon millor llit», un suposat menyspreu, amb el qual es vol ratificar tot això. «El testament de Shakespeare és un text molt àrid que no sembla fet per la mateixa mà que ha escrit els millors passatges d’amor en anglès, a més allò del llit està incrustat entre dues línies que podrien haver sigut afegides per qualsevol». L’autora aposta per una parella enamorada i ho fa conjecturant –el mateix que els adversaris de Hathaway–: «Quan Shakespeare va decidir retirar-se d’escena va tornar a Stratford amb la seva dona, cosa que em fa dubtar que lamentés el seu matrimoni. Podia haver-se’n anat a qualsevol altre lloc, perquè a més d’un gran dramaturg també va ser un home de negocis amb molt èxit i tots els diners que va guanyar, que van ser molts, els enviava a la seva família. A més en aquella època no era gens estrany que el marit anés a treballar a la capital per fer fortuna».

A Anne (o Agnes) Hathaway O’Farrell la pinta com una dona amb profunds coneixements de les plantes curatives i de les aus rapinyaires, una mena de bruixa sàvia molt allunyada de les que prediuen a Macbeth el seu ambigu futur. El retrat beu directament de la biografia que la gran autora feminista Germaine Greer li va dedicar a la dona des d’aquesta perspectiva. «No em vaig plantejar el llibre des d’una sensibilitat feminista, però el meu motor, com en el cas de Greer, era explicar una història que s’havia amagat. L’important era donar-li una veu aquest noi abandonat per la història, així com a la seva mare i germanes. Perquè tot i que tot el que els preocupa als biògrafs passava a Londres i el lloc on es va criar el fill d’un fabricant de guants no és irrellevant».

Notícies relacionades

Clàssics de la literatura

Cuina, ansietat i els retrets de Pedroche

L’art, revers de la mort

És fàcil establir un conducte subterrani entre l’anterior obra de l’autora, ‘Visc, i visc, i visc’ (‘Sigo aquí’, en castellà) una ‘memoir’ en què relata el perill constant a què es veu sotmesa una de les seves filles afectada per reaccions al·lèrgiques extremes i ‘Hamnet’, la història del fill mort. «Tots els meus llibres sorgeixen com a reacció al que he escrit anteriorment i no sé si hagués pogut escriure ‘Hamnet’ sense ‘Visc, i visc, i visc’. Els dos llibres parlen de la mort, però sobretot de la vida. Jo volia emfatitzar el vincle entre el noi i l’obra que va inspirar. Per això la novel·la versa sobre la nostra necessitat d’art, perquè escrivim i busquem la bellesa i això sempre serà el més oposat a la mort que puguem imaginar. Crear és la nostra celebració de seguir amb vida.