Viure en un premi Pritzker

A la cantonada de la Rue de l’Ourcq i la Rue de Thionville, al nord-oest de París, emergeix un gegant vidrat on els murs són reemplaçats per grans finestrals revestits amb una futurista cortina metàl·lica. La singular construcció acull 30 vivendes socials i 98 habitacions per a estudiants. Una aposta construïda entorn de quatre eixos: «la inserció urbana», «la funcionalitat», «la qualitat arquitectural» i «el desenvolupament sostenible».

¿Compleix l’edifici amb les seves promeses? Manuel s’encongeix d’espatlles. «Les habitacions són espaioses i no passem gens de fred a l’hivern...», reflexiona aquest jove espanyol, estudiant de Traducció i Interpretació a la Sorbona, a la recerca de més detalls que resolguin la nostra pregunta. Igual que la majoria dels seus companys de residència universitària, Manuel no sabia que viu entre quatre parets concebudes per Lacaton & Vassal. Més enllà del rètol ‘Residència Universitària Thionville’, cap insígnia ni inscripció decoren la façana, no hi ha pistes ni rastre dels seus guardonats autors.

L’habitació de Manuel té 22 metres quadrats, equipats amb una petita cuina, un peculiar bany i un gran finestral amb dues vidrieres separades per un espai de mig metre. La llum regna a l’habitació, a penes moblada amb un llit simple i una taula d’estudi. Ni més ni menys que el just i necessari.

Reduir el consum d’energia

Reduir el consum d’energiaLes intrigants cortines, de color ocre a l’interior i grisenc a l’exterior, gruixudes i rugoses, no tenen una funció decorativa. Es tracta de cortines tèrmiques que, al costat d’un estor desplegable, conformen l’engranatge d’un sistema de regulació d’ambient termodinàmic. Darrere d’aquest complex tèrmic apareix un objectiu senzill: reduir el consum d’energia, ja sigui en calefacció o aire condicionat. «No sé exactament com funcionen... ¡Mai havia vist unes cortines com aquestes!», fa broma l’estudiant mentre fa lliscar el finestral escorredor.

A l’estiu, el balcó funciona com una gran veranda protegida del sol, la circulació d’aire a través d’ell ventila l’apartament gràcies a les parets de color blanc i les finestres de vidre obertes. A la primavera i la tardor, la calor acumulada per l’efecte d’hivernacle en l’espai intermediari (entre les dues vidrieres) es transfereix a les parts aïllades de l’apartament. A l’hivern, durant el dia la vivenda aprofita l’aportació solar gràcies a les grans façanes de vidre i a l’efecte d’hivernacle, mentre que a la nit conserva la calor gràcies a les cortines aïllants.

«Sí, sí, a l’hivern no fa gens de fred. Però a l’estiu... No et salves de la caloreta», assegura el jove espanyol, que es va instal·lar a la capital francesa el setembre passat. «No em vaig poder salvar d’un parell de dies de molta calor». L’habitació de Manuel té vistes al carrer, on a les 5 de la tarda d’un temperat dia de març el sol es deixa sentir amb força. «Jo també vaig arribar al setembre i, malgrat els trenta graus que marcaven els termòmetres, a la meva habitació feia fresca», recalca Donal, estudiant irlandès de Filologia Francesa i Literatura Anglesa. La seva habitació, no obstant, dona a un petit jardí exterior, lluny de l’asfalt i amb una exposició més avantatjosa en període estival.

Reduir despeses

Reduir despeses«Des de les vivendes socials fins als centres d’art contemporani, [Lacaton & Vassal] sempre comencen amb una avaluació forense del que ja existeix i com podria es millorar amb un mínim de recursos. Prefereixen els fulls de càlcul abans que les imatges generades per ordinador, amb pressupostos molt reduïts i utilitzant materials senzills amb una elegant economia per ‘fer més i millor amb menys’», resumeix amb encert el diari britànic ‘The Guardian’ en una entrevista amb els dos arquitectes francesos.

Aquesta doctrina és molt present a la Residència Universitària Thionville, a diferència de bona part de les seves construccions, basades en la reconstrucció i la transformació, Lacaton & Vassal van construir el lot de 128 estades del no-res, cenyint-se a la dotació pública del projecte: 10,7 milions d’euros.

«Fer més i millor amb menys». El ‘leitmotiv’ irromp amb força quan Manuel obre la porta del seu lavabo. La peça és totalment blanca, blanquíssima, parets, sostre i terra inclosos. La seva funcionalitat recorda els ‘toilettes’ d’un avió i la seva sobrietat remet als d’un hospital. No hi ha plat de dutxa, sinó un paviment de plàstic que recobreix tota la peça amb un desaigüe metàl·lic. Tampoc hi ha cortina o mampara, elements superflus quan es tracta de reduir costos. «¡Sí, no hi ha cortines ni res, primer em va semblar una mica estrany, però m’hi vaig acostumar molt ràpid!», exclama Donal, rememorant les seves primeres impressions a l’aterrar en el singular immoble.

Modernisme vs. el París de Haussmann

Modernisme vs. «Les esperances i els somnis modernistes de millorar la vida de molts es revitalitzen a través del seu treball [de Lacaton & Vassal], que respon a les emergències climàtiques i ecològiques del nostre temps, així com a les urgències socials, especialment en l’àmbit de la vivenda urbana», reconeix en el seu veredicte el jurat del premi Pritzker.

La residència universitària de Manuel i Donal és, potser, la simbiosi perfecta de la visió social i el compromís ecològic del duo gal. El Centre Regional d’Obres Universitàries i Escolars de París (Crous), que té com a objectiu afavorir la millora de les condicions de vida dels estudiants, s’encarrega de gestionar els allotjaments. Ocupar una de les seves habitacions de 22 metres quadrats costa 505 euros mensuals, una suma irrisòria tenint en compte els preus astronòmics de París.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En ruptura amb l’arquitectura ‘haussmaniana’ que caracteritza la capital francesa, tan harmoniosa en l’exterior com decadent en l’interior –escales estretíssimes, problemes d’humitats, espais minúsculs, falta de llum, etc.–, Lacaton & Vassal aposten per «un poderós sentit de l’espai i dels materials creant una arquitectura tan forta en les formes com en les conviccions, tan transparent en estètica com en l’ètica, tan bonica com pragmàtica», aplaudeixen els membres del jurat.

«La veritat és que, a primera vista, em va decebre... M’imaginava el típic edifici parisenc i em vaig trobar amb un immoble que no té absolutament res típic», reconeix l’estudiant irlandès. En efecte, no hi ha rastre de les teulades de zinc ni murs de pedra calcària, tampoc hi ha reixes negres ni balcons minúsculs , al seu lloc hi ha grans vidrieres, ascensors, una bugaderia comuna i un espai dedicat a guardar les bicicletes. Els codis de la tradició arquitectònica parisenca desapareixen. La funcionalitat, l’ecologia i el compromís social s’obren pas.