Com el flamenc va conquerir el Japó: passió, necessitat i estafa

Després vindrien els abusos, la picaresca, la baixada del ‘suflé’. Però a tots aquests flamencs, anar al Japó els va canviar la vida, deixant-los una empremta rodejada de melancolia, i la seva peripècia va quedar impresa en aquest país esperonant una escena pròpia, amb noms tan flamencs com Yoko Komatsubara o Shoji Kojima. Ho explica aquest llibre, ‘Un tablao en otro mundo. La asombrosa historia de cómo el flamenco conquistó Japón’ (Alianza Editorial), obra que passa per alt l’inventari acadèmic i fa una cosa més saborosa: orquestrar les memòries d’aquells pioners, «gairebé com un llibre d’aventures», comenta a aquest diari el seu autor, el periodista i assagista David López Canales.

Un pecador a Tòquio

La foto de Chiquito de la Calzada amb el guitarrista Juan Santiago en un karaoke de Tòquio, al començament del volum, ens recorda que el primer «pecador del prat», de nom Gregorio Sánchez, va tenir una vida prèvia com a ‘cantaor’ disposat qualsevol cosa, i que les seves penes per guanyar-se el pa el van portar, durant els anys 70 i 80, als ‘tablaos’ japonesos, inclòs el més famós de tots, anomenat ‘El Flamenco’. Però Chiquito va ser només «un més» dels molts que van viatjar al país, fugint de la precarietat del dia a dia a Andalusia, «de ‘tablao’ en ‘tablao’, de venda en venda». I com ell ja no està amb nosaltres, i l’autor del llibre ha preferit prioritzar el relat de viva veu, el focus es trasllada ràpidament a la història exemplar de Pepe Habichuela i la seva dona, Amparo del Bengala.

A aquesta parella de noucasats li va plantejar el promotor Paco Rebés fer el salt a un país que amb prou feines sabien situar al mapa. Van firmar per un any, tot i que van dir a la família que era només per sis mesos. Era el 1968 i els Habichuela aterraven a Tòquio, després de 40 hores de vols, carregant un bagul de vímet on hi transportaven no només els seus vestits per actuar sinó provisions fiables: coques, llenties, oli... La primera, a la cara, ja que els va tocar pagar 1.500 dòlars per excés d’equipatge. D’allà al barri de Shinjuku, on s’alçava l’edifici Isetan Kaikan, centre comercial que, a la sisena de les seves 14 plantes, acollia el ‘tablao’ amb el seu ‘attrezzo’ ‘typical Spanish’.

El sospitós ‘chuchi’

Del seu es desprèn una pauta comuna a tants altres flamencs a terra nipona: la por de perdre’s entre aquells carrers que van aprendre a memoritzar a partir dels aparadors de les botigues, la resistència a ni tan sols no tastar el sushi (o ‘chuchi’, com l’anomenen encara) i la sorpresa davant la disposició dels japonesos a cantar, sense saber ni un borrall de castellà, fins i tot els pals més difícils. «És complicat adaptar-se al Japó, però a aquells flamencs gitanos els va ser igual, perquè podien convertir qualsevol lloc en casa seva, fent vida com si estiguessin a Triana», explica López Canales. I la passió flamenca local els va donar per omplir-se les butxaques, alternant bolos (dos diaris, sis dies a la setmana) i classes de guitarra.

El problema va ser donar sortida als sacs plens de iens, moneda absent als bancs espanyols, que van anar canviant per dòlars a través de soldats ianquis i contactes. A la seva tornada a Espanya, el matrimoni va poder, en efecte, pagar-se un pis, i moblar-lo i arrodonir la jugada amb un Seat 124.

No eren els primers en fer el salt al Japó. El llibre apunta a la petita gira, el 1960, de la companyia de la ‘bailaora’ Pilar López, amb Antonio Gades, i abans, als recitals del guitarrista Carlos Montoya. El públic japonès havia tingut notícia del flamenc «escoltant els discos de Carmen Amaya», apunta López Canales. «Però va ser la generació dels 60 i 70 la que va deixar empremta, amb Sabicas i, sobretot, Paco de Lucía i Serranito». Van aterrar en un país que deixava enrere el trauma de la guerra amb el seu miracle econòmic, projectat en els Jocs Olímpics de Tòquio del 1964 i l’Expo d’Osaka el 1970.

Més tragèdia que festa

Però, ¿què tenia el flamenc per capturar els japonesos? L’exemple de Cristina Hoyos suggereix una pista: la ‘bailaora’ es va adonar que el públic no era tan receptiu als pals més festius, com les alegries o les buleries, com a expressions més circumspectes. L’autor del llibre apunta a la connexió emocional amb el teatre kabuki, assentat en «drames, nostàlgies i tragèdies», o «potser», amb la música ‘enka’ o el teatre ‘nō’. Els japonesos, assenyala, «admiren les manifestacions culturals ancestrals, arrelades a través del temps», i tenen debilitat «per la cerimònia i el ritual».

Aquest art és vist com una raresa a Europa, remarca López Canales, i atrau també perquè expressa sentiments que els japonesos no solen permetre’s. Afirma al llibre la reconeguda ‘bailaora’ Yoko Komatsubara que «si una japonesa estima molt un home, no pot dir-li ‘t’estimo’; això es guarda i s’amaga». Així, el flamenc és «l’explosió», i més encara per a elles, afegeix l’autor, «que vivien, i viuen, en una societat al servei dels homes.»

Donar un dit i agafar tot el braç

El relat s’enrareix als seus últims capítols, amb la pèrdua de la innocència visible a les dues parts, la flamenca i la japonesa. L’entrega a ‘El Dorado’ nipó, tremend xollo que corre ‘vox populi’ al gremi, deriva cap a l’excés de confiança, la informalitat i l’estafa pura i dura. ‘Cantaores’ que demanen més diners just abans de pujar a l’escenari, horaris incomplerts, bolos mediocres per un excés de copes de vi, subcontractacions tramposes. El pròsper negoci de la venda de guitarres multiplicant preus. Ventalls de 3.000 pessetes despatxats per un milió. «I a sobre descollonant-me mentre ho feia», admet sense reserves el guitarrista i as dels negocis Tito Losada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Admirem-nos davant el seu testimoni, que desprèn un rastre expiatori: Losada nega la més gran, que arribés a canviar etiquetes de les guitarres que venia, però admet haver despatxat als ‘japos’ «bosses de sorra de Las Ventas amb sang de toro». La graveta era en realitat del parc de Carabanchel, i la sang, «de pollastre del mercat». Tot i que López Canales deixa clar que aquest fresc va anar al país asiàtic «a robar tot el que va poder», l’autor es queda amb la «seva enyorança sincera» del país i amb el següent missatge: «al més pocavergonya de tots, el Japó també li va canviar la vida».

Els japonesos es van fer així més desconfiats, van aprendre a distingir marques i qualitats, van rebaixar sous i, al potenciar un circuit flamenc d’artistes autòctons, van anar depenent cada vegada menys dels espanyols. Tants anys després dels primers frecs entre els dos mons, el gust per aquest cant i aquest ball es manté (el llibre xifra en 80.000 els estudiants de flamenc al Japó), però amb els peus a terra, deixant un rastre de memòries atònites per explicar als nets.