‘Forasters vindran...’: la memòria dels altres

«L’home andalús [...] viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual». Jordi Pujol va haver de disculpar-se per aquesta arenga xenòfoba que va publicar el 1976 per advertir sobre el risc de destrucció que, al seu parer, corria Catalunya davant l’emigració. És un enganxós exemple entre els documents rescatats per ‘Forasters vindran...’ espectacle sobre l’onada migratòria dels anys 50 i 60 del segle passat que es pot veure al Lliure de Montjuïc. La directora i ara autora resident del teatre, Marta Galán, ha reunit un grup d’artistes per crear una estimulant combinació entre testimoni i poesia escènica.

La intèrpret Susanna Barranco se situa al centre de la dramatúrgia. La seva memòria latent es transforma en discurs a través del seu cos i una veu envellutada sempre a punt de trencar-se. Com els objectes preuats d’un espectacle de Jomi Oligor o Xavi Bobés, les fotos de familiars de l’actriu formen capes de records, noms en una llarga llista de persones que van fugir de la misèria per buscar un futur millor a Barcelona. Com a narradors, Núria Lloans i Juan Navarro van construint marcs de reflexió paral·lels. Llancen preguntes, rescaten articles de la premsa reaccionària o projecten ‘Notes sud l’émigration’, documental segrestat pel franquisme que mostra la pobresa extrema del barri de la Chanca a Almeria, aquell que també van immortalitzar Goytisolo amb la paraula i Pérez Siquier amb la seva càmera.

Filmacions i carbó

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un origen, un viatge i una destinació tampoc gens fàcil. Mitjançant filmacions d’alguns dels parents de Barranco es posa cara als oblidats, ‘els altres catalans’ que defensava Paco Candel. La ciutat també va tenir barraques aixecades de nit i destruïdes de dia per les forces de l’ordre. Picapedrers a la pedrera, peons en obres i fàbriques, criades a casa ‘dels amos’ traginant el carbó que també s’escampa per l’escenari. Es forma davant el públic un puzle d’objectes que rima amb la misèria de malalties desaparegudes com el tracoma, però també amb les flors que creixen als patis de les cases aixecades a mà al Carmel.

No fa falta evidenciar els paral·lelismes amb el present, el marc desborda l’obra i ens interpel·la com una bufetada. ¿Com no estremir-se quan emergeix de l’oblit el tenebrós Palau de les Missions, un CIE de l’època des del qual es van deportar desenes de milers d’emigrants? Avesada a la trinxera del teatre comunitari, Galán ha sabut quallar els elements que van del que va del personal al col·lectiu. Malgrat algunes dissonàncies en el ritme i algun element amb aparença gratuïta, ‘Forasters vindran...’ aconsegueix escapar-se del traç gruixut de la lluita de classes i aporta elements que qüestionen la simplicitat dels relats identitaris, aquests que es pretenen hegemònics.