Les divertides curiositats de la comèdia gallega ‘Cuñados’

El cine gallec és poc habitual a les nostres pantalles i, en les comptades ocasions en què podem veure’l, solen tractar-se de pel·lícules d’autor com la premiadíssima O que arde. Però és que la normalització passa pel fet que puguin estrenar-se també productes comercials. Un bon exemple n’és Cuñados que no és ni més ni menys que una simpàtica comèdia amb l’únic propòsit de provocar el somriure de l’espectador. Es tracta del debut en el cine del realitzador Toño López, autor de telesèries gallegues com ara Matalobos i Auga seca (HBO), que ha reunit actors com Xosé A. Touriñán (Fariña, Justo antes de Crist), Miguel de Lira (A esmorga, Matadero) i Federico Pérez Rey (El desorden que dejas) junt amb les actrius María Vázquez (Mataharis, Quien a hierro mata), Iolanda Muíños i Eva Fernández (totes dues, a Fariña i Néboa).

La trama se centra en tres germanes que regenten un celler familiar heretat del seu pare. Dues d’elles estan casades, però els seus marits tenen problemes. Sabonis, anomenat així perquè havia jugat a bàsquet, descobreix que la seva dona planeja divorciar-se d’ell, mentre que Eduardo s’ha vist embolicat en un succés i ha de fer front a una abundant indemnització, i no se’ls acut res millor que segrestar el cunyat d’una poderosa empresària. El guió és atapeït de girs i sorpreses que tindran inesperades conseqüències. Una d’aquestes pel·lícules sobre pobres individus, una mica inconscients i matussers als quals, en el fons, desitges que tot els surti bé. El director, Toño López, ens explica les anècdotes del rodatge d’aquesta comèdia.

-El regne de la improvisació. «El rodatge va estar obert a la improvisació perquè els protagonistes proposaven coses contínuament. De vegades la meva tasca com a director era seleccionar aquelles que encaixaven amb el to que volíem per a la pel·lícula i rebutjar-ne d’altres que, tot i que eren gracioses, s’apartaven del to. Va ser molt divertit rodar amb ells perquè entre presa i presa feien bromes entre ells i amb l’equip».

-Borratxera sense guió. «Un bon exemple d’això és l’escena de la borratxera [el clip musical], que va ser bastant improvisada i de les poques situacions que no estaven definides en detall en el guió. Jo portava alguna idea de casa i amb els actors vam acabar de buscar més opcions. Vam rodar les que semblaven més atractives i en muntatge vam seleccionar les que més gràcia ens feien. Això sí, allò d’arrencar l’etiqueta del pit de Sabonis estava en el guió».

-Amb la petita ajuda dels meus actors. «El projecte es va crear a mida per al trio d’actors principals, així que la guionista Ara Gonda va poder crear els personatges sabent qui els anava a interpretar. Més tard també van participar en el procés d’afinat de guió opinant i aportant idees. En aquestes reunions estaven els tres protagonistes: l’Ara, la guionista, el Fosco, el productor executiu i jo. La veritat és que entre tots tornàvem una mica boja l’Ara, que havia de filtrar totes les idees boges i contradiccions que llançàvem i havia de destil·lar alguna cosa que tingués sentit. Crec que l’Ara va fer un treball fabulós i poder dirigir la meva primera pel·lícula amb un guió seu em va fer molt feliç».

-Por del ‘cunyadisme’. «El títol de la pel·lícula va ser motiu de debat abans de rodar-la perquè de vegades temíem que pogués provocar rebuig per aquesta idea generalitzada que hi ha del ‘cunyadisme’, gent que creu que ho sap tot i resulten insuportables. Temíem que la gent no volgués veure la pel·lícula pensant en aquest tipus de cunyats. Els nostres de vegades també creuen que ho saben tot, però són entranyables i el nostre objectiu és que els espectadors hi empatitzin i disfrutin veient-los patir. Com que, finalment, no se’ns va acudir cap altre títol que ens agradés més, ens vam quedar amb Cuñados».

-No sense la meva filla. «A la pel·lícula apareixen dues nenes i les dues són família dels protagonistes. La filla del personatge Sabonis és realment filla de l’actor que l’interpreta, Touriñán. És la primera vegada que Antía actua. Va ser tot una mica casual, algú ho va proposar, li vam fer una prova i va funcionar molt bé. La petita, Moraima, és neboda de Miguel de Lira. A ella la busquem a propòsit en l’entorn familiar dels actors perquè se sentís més còmoda en rodatge, i va aparèixer Moraima, que era fantàstica. El seu personatge en principi era un nadó, però com que ella era una mica gran i ja podia parlar una mica, vam esprémer aquesta situació al màxim».

-Imitant l’àvia. «En un moment donat de la història, quan el personatge de Modesto està sent segrestat i apareix pel seient posterior del cotxe, Moraima respon amb un gest de sorpresa dient «lloat» (sigui el senyor). Això és una cosa que la nena en la vida real deia de tant en tant perquè ho havia copiat a la seva àvia, i nosaltres incloem això a la pel·lícula. Al final de la història, Aurelia, la matriarca del clan també diu «lloat».

-Dorm, nena. «La nena apareix adormida en un parell d’escenes. Per rodar-les vam ajustar el pla de rodatge perquè aquestes escenes coincidissin amb les seves hores naturals de son. Hi va haver un temps en què ens vam plantejar eliminar el personatge de les nenes, o almenys la petita, perquè els requisits per complir amb els protocols Covid que estaven començant a sorgir podien fer gairebé impossible aconseguir-ho».

-Un dinar amb debat. «Estava previst que tinguéssim dues setmanes d’assajos amb els actors abans de començar el rodatge, però per la pandèmia i altres imprevistos només vam poder reunir una tarda tots els actors i l’escena del dinar, la familiar de l’inici, va ser l’única que vam poder llegir a taula amb els actors abans de començar a rodar. Aquesta lectura va acabar en debat apassionat i emocionat sobre alguns dels temes de la pel·lícula, el que és bona mostra que el guió, a més de ser molt graciós, es recolza en personatges i circumstàncies que tenen molta veritat. Aquesta lectura va ser molt profitosa, perquè el dia del rodatge vam poder centrar-nos ja en la part més còmica i desenfadada de la reunió».

-Uns entrepans secs. «En l’escena de l’entrepà hi ha una de les poques picades d’ullet que només entendran del tot els d’Ourense, ja que el bar Pepinillo és un bar mític d’allà amb uns entrepans molt famosos. Precisament relacionada amb els entrepans hi ha una cosa i no sé si l’espectador se n’adonarà, però jo cada vegada que ho veig, de vegades em desespero i de vegades em fa gràcia. Per algun problema que va sorgir aquell dia el pa dels entrepans no era gaire fresc, així que, quan els actors el mengen, han de fer esforços per no ennuegar-se, perquè està tou i una mica sec. Sobretot ho noto en el Modesto. A postproducció li vam afegir un so de pa cruixent i cola com a fresc, o això espero».

-Això, ni Tarantino. «La seqüència en la qual van traient i posant al capó del cotxe el cunyat de l’empresària és potser la meva escena favorita, entre altres coses perquè em sembla molt original, no recordo haver vist una situació similar en una altra pel·lícula (ara resultarà que n’hi ha cent i jo no les he vist). Estava escrita exactament així al guió, i al llegir-lo ja feia molta gràcia. No obstant, la manera com el treuen del cotxe i el deixen de cap per avall mentre Eduardo atén la trucada de Cuca, això va ser improvisat per ells, un gag d’humor físic genial».

-Triples de productor. «L’escena en què Touriñán [Sabonis] pot demostrar que continua sent un bon jugador de bàsquet estava plantejada inicialment per rodar comptant amb efectes digitals i que les cistelles les aconseguís per ordinador. Finalment va estar practicant una bona estona i va acabar encistellant totes les cistelles que es veuen a la pel·lícula i algunes més. Alfonso Blanco, el productor executiu de la pel·lícula, que en el passat va ser jugador de bàsquet professional del COB (Club Ourense Baloncesto) li va ensenyar a llançar amb l’estil d’un professional».

-Bullint i menjant pop. «En l’escena de la comunió apareix una típica pulpeira d’Ourense, que estava bullint pop de veritat. A l’acabar aquesta escena ens vam posar a tastar el pop i era el més bo que havia menjat mai. En vaig menjar moltes racions, tantes que vaig estar a punt de posar-me malalt. Una de les curiositats del pop a Galícia és que se sol menjar en fires, servit en paradetes de carrer que només serveixen pop, i els més famosos són precisament els d’Ourense, l’única província de Galícia que no té mar».

-Desapareguts en muntatge. «Com que la pel·lícula està rodada a casa la comunió era una escena ideal perquè hi participés gent estimada i pròxima a la pel·lícula, així que hi apareixen alguns col·legues de la productora Portocabo i les seves famílies, alguns exjugadors de bàsquet del COB que eren companys del productor executiu quan ell jugava, els membres del grup Lamatumbá, i fins i tot un d’ells va acabar tenint un paper: és el que li demana el licor de cafè [com la seva cançó] a Aurelia. També vaig voler que alguns dels meus amics d’infància participessin en la pel·lícula com a extres. En van venir alguns al rodatge, però en el muntatge final només en va quedar un, la resta va desaparèixer, i crec que m’ho retrauran durant molt de temps».

-Banda sonora festiva. «La música de la pel·lícula procedeix de diverses fonts populars gallegues, però totes amb un to de festa i alegre en comú. A l’inici sona per la ràdio un tema d’una cantant molt popular a Galícia ja morta, Ana Kiro, que es va fer molt famosa en fires i revetlles, amb cançons de vegades serioses i de vegades pícares. Una altra font és el grup de rock Lamatumbá, amb cançons molt alegres i festives a què són aficionats dos dels cunyats i que utilitzen per ocultar els crits del tercer cunyat segrestat. Al final de la pel·lícula, la filla de Sabonis li diu a la seva mare que li han regalat l’últim disc de Lamatumbá. És una picada d’ullet cap a ells perquè el grup es va desfer fa anys i seria una bona notícia que s’ajuntessin de nou per treure un altre disc. Finalment, és la música original composta per a la pel·lícula pels meus amics Santi Jul i Iván Laxe. Van crear una banda sonora tronera i bulliciosa amb tocs de folklore gallec on van arribar a utilitzar culleres, paelles, gots...»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo