Lluís Miquel, una abraçada de família a Barnasants

El poeta Albert Garcia ens va fer una estirada d’orelles als catalans, al Teatre Joventut, quan, a propòsit dels cantautors valencians més coneguts al nord del riu Sénia, va citar «Raimon, Ovidi Montllor, Marià Albero...» afegint: «Curiós, els que van venir a Barcelona». Doncs sí, ens hem deixat de vegades Lluís Miquel, el trobador que va preferir reforçar la cançó al seu País Valencià a incorporar-se al corrent comtal, i intentant ‘in extremis’ reparar l’anomalia va sorgir l’homenatge que aquest dissabte li va brindar Barnasants.

Espectacle «d’a xavo», o de categoria, com el va presentar la periodista alcoiana Amàlia Garrigós, que va destacar el do de Lluís Miquel per aixecar, durant els 60, «un pont entre la cançó i les festes». Sempre servint els més alts ideals, com a ‘S’adoneu’, el cant amb què Borja Penalba va obrir la sessió invocant un ‘nosaltres’ palmari: «Som junts, som tots».

Bombons i bunyols

El cançoner es va succeir amb rigor i mantenint l’emotivitat a ratlla: Roger Mas, tenyit de Paolo Conte (‘París ha mort’), i les invocacions a Jacques Brel de Joan Isaac i de Sílvia Comes, tenint sempre en compte que, com va deixar caure Vicent Sanchis, cantant el belga i el valencià les mateixes cançons, «no cantaven exactament el mateix». Com a ‘Els bunyols’ (‘Les bonbon’), on Germaine es converteix en Elena, «que és molt blavera».

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Tot això s’ho mirava Lluís Miquel des de la seva cadira de rodes en un flanc de la platea: les músiques sentides (La Cashalada Cia, Toti Soler, Aitana Ferrer) i els vídeos, amb aquest Sam, de ‘Casablanca’, doblat per Ovidi Montllor als estudis Tabalet, que ell va crear. La graduació ambiental va anar a més quan, citat per Ricard Ustrell, ens va preguntar si sabíem què era tenir «amics tota la vida».

Allà hi van ser els últims, o els primers: Quico Pi de la Serra, insuflant vigor a ‘L’arbre’; Maria del Mar Bonet, il·luminant el «carrer dels Cavallers» a ‘Alenar’ i recordant «la família» que un dia van fundar «cantants, músics i poetes». Serrat havia demanat una cadira per estar a l’altura del seu amic a l’hora d’evocar amb ell ‘La Fanette’, de Brel, i allà Lluís Miquel va cantar, amb solidesa i ganes acumulades, fonent tots dos veus i mirades. «El meu germà», va apuntar amb orgull l’homenatjat. La família no es disgrega quan hi ha llaços tan forts.