’Opening night’, La Veronal al país de les meravelles

Sota el segell característic de Marcos Morau, coreògraf i director, La Veronal està arribant molt lluny. La seva voluminosa agenda internacional –ara congelada per la pandèmia– tindrà la seva consagració el juliol amb l’arribada de la peça ‘Sonoma’ al Festival d’Avinyó. Serà la primera companyia de dansa catalana que actuarà al llegendari Palais des Papes. A més, el cap de setmana passat es van penjar la medalla en un inèdit debut d’una formació local de moviment a la Sala Gran del TNC. El seu espectacle ‘Opening night’ és precisament un homenatge al món del teatre, al fulgor màgic dels seus llums, també a les seves ombres tan marcades i, és clar, als seus fantasmes.

De la pel·lícula de Cassavetes prenen el títol i una mica de l’elegància de les seves denses atmosferes entre bastidors. De negre i amb un enorme ram de flors vermelles als braços, Mònica Almirall recorda en el seu monòleg inaugural la fragilitat de la Gena Rowlands del film. Emotiu inici en agraïment als que fan possible que cada nit s’aixequi el teló. Quan això passa irrompen a l’escenari els ballarins, que es cargolen i convulsen a la frontera de l’humà i l’impossible. A aquest llenguatge del cos li diuen kova, i en la seva evolució constant va guanyant matisos entre l’estranyament que produeix. Forats, portes i trapes vomiten personatges, com si l’escenari fos l’arbre buit de l’Alícia darrere del qual tot és possible.

Tripes escèniques

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Molts han fracassat en l’intent de domar la Sala Gran, però Morau i la seva ‘troupe’ s’apunten una victòria. L’escenografia de Max Glaenzel reprodueix l’ambient decadent entre bastidors, un mirall esquerdat i fosc que mostra la cara oculta del teatre. A poc a poc, l’espai cedeix i l’enorme caixa escènica apareix en tot el seu volum faraònic, amb un hipnòtic anar i venir de telons, jocs de tramoia i focus. Les tripes al descobert, els engranatges escènics amb els seus moviments fantasmals se sincronitzen amb els intèrprets. El vestuari de Sílvia Delagneau respecta el dol rigorós que regna a les bambolines, i va de la funcionalitat de l’uniforme dels tècnics als espessos enagos i els lluentons de les grans dives.

L’ambientació sonora de Juan Cristóbal Saavedra es contagia de la solemnitat de la cerimònia operística. Se succeeixen els talls musicals clàssics i també finestres cap a la distensió cabaretera amb el ‘Tico tico’: el teatre també és diversió, i experimentació. Alguns temes vocals recorden les partitures de Carles Santos, com també ho fa aquest piano que s’arrossega per l’escenari i oculta sorpreses. Regna un onirisme envoltant i un punt distant, potenciat per uns textos en pompós francès, aquesta vegada més enganxats a la poesia que a la concreció. Tot va empenyent l’emoció cap als diversos finals encadenats, on resulta complicat no deixar escapar una llàgrima de bons addictes a aquesta gran mentida que s’explica al teatre.