Crítica de ‘Napalm al cor’: desig incandescent i mort en l’ànima

Més que la història d’una fugida, Napalm al cor, la distopia amb què Pol Guasch (Tarragona, 1997) ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la, és una atmosfera repressiva que es declina en detalls com una llengua menyspreada, morts que no s’enterren, homes de cap rapat que vigilen, llibres que es destrueixen i una fàbrica amb una porta secreta que ningú ha vist mai. En un bosc sobreviu mig amagat un jove amb la seva mare. La casa, amb sostre d’uralita, s’alça enmig d’una naturalesa inquietant a l’estil de la pel·lícula ‘Anticristo’, de Lars Von Trier.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

A la muntanya —«un cementiri folrat de verd»—, humans i bèsties es parlen amb la mirada, tots sotmesos a una llei que els aixafa. L’única esperança del narrador és Boris, el seu estimat, amb qui comparteix moments de sexe animal, mut. El relat, en un claustrofòbic present, avança en forma de càpsules narrades en primera persona, alternades amb cartes que el protagonista envia a Boris i un gràfic amb els dies que van passant ratllats, com en una presó. En la segona part, el narrador fuig —si és possible, perquè porta la mort en l’ànima— amb Boris i travessa una frontera.

Amb l’embolcall d’una ciència-ficció remota, en un no temps posthumà, aquesta al·legoria reflexiona no només sobre la dinàmica de la dominació, sinó també sobre el pes del llegat, fet de misèria, cert, però també del desig incandescent, alhora que s’encara amb el misteri de la transmutació d’una mirada d’amor a una altra d’odi. El català de Gasch és actual, bombollejant, capaç de descriure amb llum interna els matisos d’allò real, una prosa que desborda la sensibilitat d’un autor poeta.