Perifèrics i consumibles
Va resultar que no era el que jo pensava. El remodelatge de l’organització de la llibreria d’infantil i juvenil va anar acompanyat d’una nova distribució dels llibres i de nous cartells informatius. Vam anar reconeixent les categories familiars: àlbum il·lustrat, novel·la juvenil, infantil, primers lectors, més sis, més vuit, més deu, més dotze, distòpies, fantasia, youtubers (sí, youtubers). I arribem a «Romanç paranormal». Li vaig preguntar a la meva filla Claudia, comparatista il·lustre que va fer canviar a l’editorial el nom equivocat d’un dels personatges de la sèrie de llibres de Geronimo Stilton, però no en sabia res. Vaig repensar les meves categories, gèneres, subgèneres, classes, tipus i espècies (la teoria dels gèneres és «una vasta paràfrasi d’Aristòtil», deia un catedràtic). Vaig fer les meves elucubracions: potser «romanç» es refereixi al tipus de narració novel·lesca amb presència del meravellós i el fantàstic (hi ha romance en anglès, romanzo en italià, romance en castellà, romanç en català, romance en portuguès, roman en francès, pensava jo). Potser hi ha una errata a l’adjectiu, vaig deduir, i no sigui «paranormal» sinó «per a normal», per al lector normal (rotllos de l’overinterpretation, ja saben). Eren tots pensaments guiats per una pruïja d’imperatiu categòric.
I allà era jo. I aixeco els meus ulls a les muntanyes. ¿D’on em vindrà l’auxili?, com en el salm. Vaig comentar l’assumpte amb els meus alumnes a la classe del dilluns següent. Vaig desplegar les meves teories com un mapa del tresor. Em van escoltar atents: era un alumnat afectuós i formal. I una d’elles, una mica contorbada, després d’escoltar la meva peroració, va aixecar la mà entre el murmuri i va dir d’una estrebada: «Això és quan un humà o una humana s’ho fa amb un ésser d’una altra espècie» (els juro que va dir «s’ho fa»), i els altres van assentir i es van apiadar de la meva ignorància i van disculpar la meva sorpresa i la meva vergonya. Riem després tots per deixar anar els nervis i em van parlar de crepuscles, íncubs, zombis, vampirs, licantrops, aliens, ciborgs, bruixes, fantasmes, dimonis, àngels i harpies, i les seves combinacions amatòries. I jo, per fer alguna cosa i per justificar el meu sou i la meva presència, vaig acabar establint una categoria: Narrativa Poliamorosa Interespècies (NPI).
No era un gènere, llavors. Però sí que ho era. Una paraula antiga (no «affaire», no «rotllo», ni «aventura», ni «crush») per al concúbit paranormal. I un gènere literari. Oblida’t de la teoria dels gèneres literaris, em va dir el meu amic Javier Aparicio. El normal és que es decideixin a les fires de Frankfurt i de Guadalajara. Per a normal, el romanç.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
