Isabelle Huppert, l’actriu global

A Isabelle Huppert no li importen les catalogacions genèriques de les pel·lícules en què intervé. Avui ha estat al BCN Film Fest per presentar el seu últim film, ‘Mama Maria’, en el que dona vida a una intèrpret francoàrab que treballa per al departament d’estupefaents de la policia traduint les escoltes telefòniques i, després d’una sèrie d’esdeveniments, es converteix en narcotraficant. «No m’interessen gaire les categories com a actriu, m’és igual fer un drama o una comèdia, m’interessen les històries i fer pel·lícules amb determinats directors», ha comentat en una entrevista amb EL PERIÓDICO.

El públic i la crítica l’associen amb grans noms del cine internacional: ha treballat amb Jean-Luc Godard, Michael Cimino, Bertrand Tavernier, Claude Chabrol, Michael Haneke, Paul Verhoeven, Benoît Jacquot, Mia Hansen-Love, Neil Jordan, Claire Denis, Marco Bellocchio, Olivier Assayas i François Ozon, entre molts altres. Però Huppert se sent igual de còmoda amb altres cineastes i en pel·lícules d’aparença més lleugera, com ‘Mama Maria’.

«Havia llegit el llibre de Hannelore Cayre en què es basa el film, el qual va guanyar el premi a la millor novel·la policíaca», comenta l’actriu. «Em va interessar de seguida perquè és una història molt original, amb un personatge ric i complex. I tampoc és un film que pugui enquadrar-se en un gènere en concret, té coses de comèdia, ‘thriller’ i comèdia social. 

La protagonista descobreix que un dels traficants d’haixix dels quals realitza les escoltes és el fill de la dona que es cuida de la seva mare en una residència. És llavors quan decideix fer un gir radical i mantenir una doble vida, passant de ser Patience, la intèrpret que treballa per a la policia, a Mama Maria, una dona decidida que intenta col·locar la partida de droga que ha robat a uns traficants.

Segons Huppert, el seu personatge realitza un canvi tan dràstic a partir de la seva pròpia humanitat. Ho fa per la cuidadora de la seva mare, però també per ella mateixa, la seva pròpia mare, les seves filles. No hi ha cap tipus d’enjudiciament moral o moralista a la pel·lícula, i no només perquè tingui aquest toc de comèdia que la fa un producte distès.

Residències d’avis

A la seva manera, ‘Mama Maria’ parla del determinisme familiar, la realitat del tràfic de drogues, la situació a les residències d’avis (abans de la pandèmia, tot i que ara pugui tenir aquesta lectura) i el rerefons de la guerra d’Algèria, i tot això és el que va interessar a Huppert per involucrar-se en la pel·lícula.

És la primera vegada que treballa amb el director Jean-Paul Salomé: «La relació ha sigut formidable, ja estem preparant una nova pel·lícula junts en la que s’abordaran situacions polítiques. Quan es va iniciar aquest projecte era el president d’Unifrance. Ens vam entendre immediatament. Havia llegit la novel·la, volia portar-la al cine i em va proposar ser la protagonista». ‘Mama Maria’ també suposa un lleuger gir en l’obra de Salomé, que fins ara s’havia especialitzat a actualitzar grans personatges del serial francès (‘La màscara del faraó. Belphégor, el fantasma del Louvre’, ‘Arsène Lupin’) i a dirigir films d’espionatge com ‘Espies a l’ombra’ i ‘El camaleó’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El nom de la protagonista de ‘Mama Maria és Patience (Paciència), i això és el que té el personatge, a més de ser «decidida i ràpida». Huppert li dona prou envergadura per fer-ho creïble malgrat algunes situacions molt desmesurades del film. En la seva carrera ha afrontat tota mena de desafiaments, i no és el menor d’ells haver-se convertit en una de les màximes representants de la globalitat cinematogràfica del nostre temps. Ha treballat amb cineastes asiàtics com el sudcoreà Hong Sang-so –en dues ocasions–, el cambodjà Rithy Panh i el filipí Brillante Mendoza: «Sí, és veritat, sempre m’ha mogut la curiositat i buscar en altres cultures. El cine de Sang-so és molt interessant, un univers completament diferent, com el del cine filipí».

També ha realitzat diverses pel·lícules als Estats Units, com ‘Fals testimoni’ de Curtis Hanson, ‘Amateur’ de Hal Hartley i ‘Estranyes coincidències’ de David O. Russell. Però no podem evitar preguntar-li per una de les primeres, ‘La porta del cel’, realitzada el 1980 per Michael Cimino. Huppert ho té clar: és una gran pel·lícula, «però és tan icònica avui perquè va ser un desastre comercial».