Les anècdotes d’‘Una veterinaria en la Borgoña’ explicades per l’equip

Una de les frases més conegudes d’Alfred Hitchcock era aquella en la qual assegurava que no s’havia de treballar mai amb animals ni amb nens... ni amb l’actor Charles Laughton. Les dues primeres premisses encara són possibles i, desafiant el repte, la directora debutant Julie Manoukian s’ha atrevit a rodar una òpera prima plena de tots dos. Es tracta d’Una veterinaria en la Borgoña, una comèdia dramàtica francesa originalment titulada Les vétos (Els veterinaris). I és que, malgrat la seva traducció, el protagonisme del film es reparteix entre els dos actors principals, el veterà Clovis Cornillac (que va ser el cèlebre guerrer gal a Astèrix als Jocs Olímpics) i la jove Noémie Schmidt (Versailles, El señor Henri comparte piso).

Ella és una brillant estudiant d’epidemiologia que treballa a París i té per davant una carrera molt prometedora. Però ha de tornar al seu poble natal per visitar el seu oncle, veterinari, que intenta convèncer-la perquè el substitueixi ja que pensa jubilar-se. La noia es veurà obligada a acceptar durant una temporada tot i que no pensa quedar-se allà davant el futur tan esperançador que l’espera. A la localitat haurà de treballar juntament amb un altre doctor amb més experiència i fer front a la incomprensió d’alguns veïns. És una d’aquestes pel·lícules senzilles, amables, que es veuen amb un somriure i que descobreix el poc conegut món dels veterinaris rurals. El rodatge, a la regió de Morvan, va estar ple d’anècdotes. L’equip de la pel·lícula ens ho explica.

JULIE MANOUKIAN (directora i guionista)

-La preparació. «Quan vaig començar a investigar sobre els veterinaris en zones rurals, vaig descobrir les seves condicions de treball o la pressió creixent, i vaig trobar l’humor, la passió i l’heroisme discret que caracteritza aquesta professió tan sacrificada. Són persones que entreguen la seva vida al servei dels altres. Treballen en condicions difícils, amb horaris embogits i reben salaris que no es corresponen amb l’enorme esforç que han hagut de fer. Un veterinari rural ha de saber tractar pràcticament tots els animals, domèstics o no, de companyia o salvatges, sense oblidar les espècies exòtiques. Ha d’estar disponible nit i dia, tant per assistir a parts com per a altres emergències».

-Un part real. «L’escena del part va ser molt complicada. Havíem planejat fer un muntatge fals i fabricar potes falses de vedell per si de cas. Però en el fons del meu cor volia que fos una escena real. A l’interior de l’estable que ens serviria d’escenari hi havia 15 vaques i totes havien de tenir el seu primer part. És el que volíem perquè aquestes vaques solen necessitar l’ajuda d’un veterinari per parir. Va arribar la data, un divendres. Estàvem molt preocupats. Vam entrar amb un equip reduït, en un silenci gairebé religiós, per no espantar la vaca. La Noémie s’havia preparat, i va viure el part de principi a final. De fet, ella mateixa va fer alguns gestos. La presa que volia tant sí com no era la primera mirada del nounat a qui l’havia portat al món, i vam poder-la filmar. L’emoció ens va embargar a tots. Tots vam començar a plorar en silenci en els nostres mocadors. La Noémie va fer gala d’una sang freda admirable. ¡Ni es va marejar ni es va desmaiar!»

-Una guineu sense antifaç. «Sabia que es poden domesticar les guineus, però el que desconeixia són com són de porugues. Les nostres entrenadores van fer miracles amb el Trollus, la seva guineu, que van adoptar quan era un cadell. Gràcies a elles, aquest jove mascle va controlar la seva por, va acceptar tenir un petit equip al seu voltant i va aconseguir mantenir-se ferm durant les preses. ¡Però calia anar molt de pressa! Jo no ho sabia, però la majoria dels animals només es deixen portar amb l’únic propòsit de fer feliç el seu amo».

-El seu ídol de joventut. «Clovis és un actor que adoro. Quan era adolescent, vaig veure totes les seves pel·lícules amb la meva mare, que també és fan seva. Després d’enviar-li un missatge de text, vam quedar per dinar. ¡Aquell dia jo estava gairebé tan estressada com el dia del meu casament! Quan vam anar a buscar localitzacions al Morvan i ens van preguntar qui actuaria a la pel·lícula, quan vam esmentar el seu nom, la cara de la gent s’il·luminava immediatament. A més de ser un actor increïble, que ha fet gires per tot el país, crec que sempre deixa molt bons records a qualsevol lloc que va».

-L’actriu i el ratolí. «Coneixia els treballs previs de la Noémie i em vaig quedar impressionada en les proves que va fer per a nosaltres. Per al paper de l’Alex es necessitava una actriu capaç d’interpretar amb un ratolí a l’espatlla, que no és el cas de tots els actors, però la Noémie ja ho havia fet: així que demanar-li que interpretés l’Alex era una elecció òbvia des de tots els punts de vista. Al plató, ens va sorprendre amb la seva amabilitat, la seva disponibilitat i el seu coratge, sobretot en l’escena del part».

-L’emoció d’una debutant. «Durant el rodatge vaig viure grans emocions com en la primera presa, quan vaig sentir «acció» per primera vegada. O la primera nit de rodatge amb un munt d’extres i on res funcionava. Però la seqüència que més em va commoure és una de les últimes, que és el cor de la història: quan la protagonista aconsegueix trobar el seu lloc en el món, trobar la seva tribu. La Noémie va fer que se m’omplissin els ulls de llàgrimes. Va passar una cosa molt forta, indefinible».

CLOVIS CORNILLAC (actor)

-La preparació. «Vaig passar diversos dies amb un veterinari. Vaig veure com treballava, però sobretot vaig observar el seu comportament psicològic. De fet, el que m’interessa d’un professional la feina del qual exigeix una gran habilitat manual no consisteix només a reproduir els seus gestos com més fidels millor sinó transmetre el que no és conscient, el seu estat d’ànim per exemple, o la seva humanitat. En aquest cas, es tracta de com un veterinari es relaciona amb els animals, com els parla. Això és el que, a la meva manera, he intentat reproduir. Capturar l’essència de les coses i fer-la, per dir-ho així, palpable, és el que dona realisme a un paper, cosa que li atorga veracitat».

-¿Un rodatge perillós? «En un rodatge, ens limitem a anar amb compte i escoltar els professionals. No et comportes de qualsevol manera davant un toro i explorar el cul d’una vaca imposa certes precaucions. Et pot trepitjar o caure a sobre teu i asfixiar-te. No obstant, si ets prou intuïtiu, sentiràs el perill. Jo no vaig tenir por, però vaig anar amb compte. De fet, el risc més gran que corren els veterinaris rurals no són els animals per molt impressionants o salvatges que siguin, ¡és el seu cotxe! Els veterinaris passen molt temps a la carretera. Com que estan cansats i obsessionats a arribar a temps, estan tota l’estona a mercè d’un accident».

NOÉMIE SCHMIDT (actriu)

-Torno al passat. «Em va alegrar molt que el guió comptés amb tota mena d’animals. Els animals em fascinen. Veure’ls m’inspira. Vaig créixer en un petit poble de muntanya a Suïssa, amb una mare biòloga, apassionada per tot el que és viu. De nena, vaig poder observar i conèixer moltes espècies, animals i plantes diferents. Com que la pel·lícula es desenvolupa en el camp, em va transportar a la meva infància».

-El ratolí. «M’encanten els ratolins, així que ni m’espantava ni em feia fàstic. De petita vaig criar molts ratolins. Fins i tot en vaig tenir dotze alhora. Són animals molt carinyosos, molt intel·ligents i molt nets. És graciós perquè en l’últim curtmetratge que vaig fer també vaig tenir moltes escenes amb ratolins. Era la història d’una jove que coneixia persones sense llar a París. Durant una escena, faig que el ratolí begui de la meva boca. L’escena és inquietant, m’encanta».

-La preparació. «Com que volia que fos com més creïble millor, vaig demanar que em fessin unes quantes classes. Abans de començar a rodar, vaig poder acompanyar alguns veterinaris en les seves visites durant diversos dies. Vam anar a tractar un toro que tenia pneumònia, a vacunar vedells, a anestesiar gats, a posar sondes a gossos. Em vaig fer una idea de la varietat de la seva feina i em van ensenyar els gestos que havia de fer en les meves escenes».

-El part. «L’escena del part de la vaca em va commocionar. El veterinari assessor ens havia advertit que el part era imminent, però no esperàvem que passés tan ràpid. ¡Afortunadament, tots estàvem preparats al plató! Em vaig acostar a la vaca, prestant atenció a les seves reaccions, però sense especial aprensió, perquè no tinc por dels animals. Després, el veterinari em va dir que m’afanyés i que confiés en mi, vaig introduir el braç per agafar les potes del vedell i vaig estirar amb totes les meves forces. El veterinari em va ajudar només un moment i durant poc temps. Quan vaig veure aparèixer el cap del nounat, el meu cos va entrar en un estat emocional increïble. ¡Acabava d’ajudar a portar-lo al món! Em vaig quedar com drogada tot el cap de setmana. Crec que aquesta escena m’ha marcat per a tota la vida».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo