Fernando Trueba: «Un bon filòsof és el que posa en pràctica el que diu»

‘El olvido que seremos’ va clausurar el passat festival de Sant Sebastià, va guanyar el Goya a la millor pel·lícula iberoamericana i es va quedar a les portes d’entrar a la llista final dels títols que competeixen en la categoria de films internacionals dels Oscars. Aquesta reconstrucció d’alguns fets determinants en la vida privada i pública d’Héctor Abad Gómez, metge, home de família i activista social al Medellín dels anys 70, arriba aquests dies al BCN Film Fest, al qual ha acudit el seu director, Fernando Trueba, per conversar sobre el film.

A la seva pel·lícula resulta molt evident l’afecte que sent cap al protagonista com a home de família, com a metge, en la relació amb els seus fills, per sobre fins i tot de la seva categoria política.

És un film sobre la felicitat i la pèrdua de la felicitat. Només t’afecta aquest dolor tremend que senten els familiars de l’Héctor en la seva pèrdua si abans has viscut l’altra cosa, aquesta intensa felicitat. Per mi era molt important descriure bé aquesta bombolla familiar, l’ambient a la casa, els menjars. Em vaig emportar tots els actors a la casa abans del rodatge perquè estiguessin junts, no per assajar. Volia que hi convisquessin i s’apropiessin d’aquest decorat. Al cap d’una estona, les actrius que interpreten les filles estaven explicant-se coses personals com si fossin realment a la seva pròpia casa. Vaig voler crear aquesta sensació abans de començar a rodar.

El vessant humanista s’anteposa, doncs, a l’estrictament polític. Abad era un home bo.

No volia que fos una pel·lícula política a l’estil de les de Francesco Rosi, que les feia molt bé. Tot i que hi hagi un evident rerefons polític, és un film sobre un humanista que no venia entelèquies a ningú. Pensava que s’havia de fer una cosa concreta i la feia, aquesta era la seva política, i per mi és la millor de totes. Un bon filòsof és el que posa en pràctica el que diu. La filosofia és una forma de vida. Héctor Abad aplicava el seu humanisme a la vida, com a pare, metge, marit.

La pel·lícula adapta la novel·la escrita pel fill del protagonista, Héctor Abad Faciolince. ¿Quina ha sigut la seva relació amb ell?

En el dia d’avui som grans amics. Ara és a Mèxic, escrivint un nou llibre, però intentem connectar-nos cada setmana via Zoom. Una de les millors sensacions que tinc és que aquesta pel·lícula ha forjat grans amistats.

Ha rodat a Nova York, Xile, el Brasil, els Estats Units, ha treballat amb actors anglosaxons i francesos, ha coproduït amb França ‘El sueño del mono loco’. Ara ha rodat a Colòmbia amb un equip totalment colombià. Sembla un cineasta molt curiós, amb ganes de conèixer cultures diferents i desenvolupar mètodes de treball diversos.

El món és petitíssim. Jo em sento bé filmant en qualsevol lloc. Si rodo a la meva ciutat habitualment, em sento una mica com si anés a l’oficina. Fer una pel·lícula és com explorar. Quan estan rodant fora del teu lloc natural, es crea un gran vincle entre tots els membres de l’equip, aquesta convivència és fonamental. Quan rodes fora és com si realitzessis un segrest pacífic de tota la gent amb qui estàs fent el film.

Javier Cámara interpreta un personatge real. Per vostè, en la direcció d’actors i en la seva relació amb els intèrprets, ¿és més fàcil o difícil treballar un personatge creat en un guió o una novel·la o fer-ho a partir d’un de real, algú que té uns gestos i forma de parlar concrets que l’actor o actriu han de tenir en compte?

De vegades, tot el material acumulat sobre un personatge real resulta innecessari. En general, no m’agraden gens els ‘biopics’, amb l’excepció de ‘Man on the moon’ de Milos Forman, i ‘Ed Wood’, de Tim Burton. La pel·lícula sobre Ray Charles, totes aquestes, estan bé, però... La major part de les pel·lícules comencen ara amb el rètol on hi posa ‘basat en fets reals’, i això és una gran mentida, perquè hi ha una gran diferència entre la realitat i el que veiem a la pantalla. En molts casos sembla que el primordial és la imitació del personatge real, quan el veritablement important és transmetre l’emoció.

En aquest sentit, ¿com va preparar Cámara la seva interpretació?

A més de documentar-se sobre el personatge, treballar l’accent colombià, l’important era que transmetés la veritat, la sinceritat. Vam treballar en aquesta idea.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

És la segona pel·lícula que fan junts després de ‘La reina de España’. ¿Li agradaria tornar a col·laborar amb ell?

De moment no tenim cap projecte, però estic convençut que arribarà. M’encanta treballar amb ell i ens entenem molt bé.