James Rhodes, l’home que va deixar Londres per coses com Sant Jordi

Quan James Rhodes (Londres, 1975) va participar per primera vegada a la festa de Sant Jordi, el 2017, no es podia creure el que veia. Literalment. «Jo, ingenu de mi, pensava que amb sort estaria firmant llibres mitja hora i ja està. Unes 10 hores després li deia al meu editor: «No fotis, ¿continua venint gent?». Va ser una cosa flipant». El mateix 2017, Rhodes, un pianista clàssic que de la mà del seu esborronador llibre autobiogràfic ‘Instrumental. Memorias de música, medicina y locura’ s’havia convertit en un referent de la lluita contra els abusos sexuals als menors, va prendre la decisió de marxar del Regne Unit i iniciar una nova vida a Espanya.

Del perquè d’aquesta decisió i de tot el que ha vingut després, polèmiques incloses (la seva bona sintonia amb el Govern d’esquerres que ha impulsat la llei orgànica de protecció a la infància li ha suposat una tírria al caire de l’obsessió per part de la dreta política i mediàtica, que s’hi refereix com «el pianista de Sánchez»), parla el llibre que ha portat Rhodes a aquest Sant Jordi, ‘Made in Spain: Cómo un país cambió mi forma de ver la vida’ (Plan B). La catalana festa del llibre i la rosa, assegura, ha sigut un dels motors d’aquest canvi de mentalitat.

Una carta d’amor

«El llibre és una carta d’amor a Espanya, a tot Espanya –assenyala–. Jo visc a Madrid, però vaig estar a punt de quedar-me a viure a Barcelona, que és una ciutat que estimo. ‘Made in Spain’ és la meva manera de donar les gràcies i d’explicar que afortunat em sento, malgrat tot, per totes les coses bones que m’ha donat aquest país. I Sant Jordi n’és una. ¿Et pots imaginar alguna cosa així a Anglaterra? Naaaaa, és completament impossible».

Rhodes parla en un castellà bastant impecable i molt graciós, ple de paraules malsonants i expressions col·loquials. Però també agraeix que alguns lectors tinguin el detall de dirigir-s’hi en anglès, cosa que passa de tant en tant. És el cas d’una admiradora que, a l’adonar-se’n de la presència del pianista en un estand del passeig de Gràcia, ha anat a un comerç pròxim per comprar-li un regal: una mascareta amb el panot de Barcelona estampat. Rhodes la felicita pel seu accent i es queda profundament commogut. Després es maleirà per no haver sigut més eloqüent. «De vegades la gent té gestos tan bonics que no sé com reaccionar».

«El meu Sant Jordi preferit»

Aquest és el tercer Sant Jordi de l’autor d’‘Instrumental’. Cada vegada, diu, ha sigut especial. Però no té dubtes a l’hora de quedar-se amb un. «Aquest està sent el meu any preferit, segur. Hi ha alguna cosa en l’aire, un sentiment de felicitat, perquè veiem que després de l’any de merda que hem passat per fi estem tornant a algun tipus de normalitat. Hi ha alleujament, hi ha esperança. I per mi és un luxe passar un dia de sol i de cultura aquí a Barcelona i compartir-lo amb tota aquesta gent. Per mi és com ser a Disneylàndia. El súmmum».

El que Rhodes no farà en aquesta ocasió és compartir les seves impressions sobre la festa a Twitter, com va fer amb fruïció en les seves visites anteriors. El pianista antifeixista es va donar de baixa de la xarxa de l’ocellet fa quatre mesos després de mantenir sonats i virulents enfrontaments virtuals amb simpatitzants de Vox i el PP, que van arribar a utilitzar la seva condició de víctima d’abusos sexuals per dirigir-li insults inqualificables. «És millor per mi ser lluny d’això», apunta.

I no hi ha res més allunyat d’aquest ambient d’odi i verí que el bany de felicitacions que Rhodes està rebent en el seu periple signador. Molts lectors li donen les gràcies per la seva valentia a l’hora d’exposar les agressions que va patir durant la infància, un testimoni que ha ajudat moltes víctimes a abandonar el sentiment de culpa que han arrossegat anys. Quan això passa, l’autor s’ha de contenir per no aixecar-se i abraçar-los. «¡És tan emocionant quan la gent et diu que l’has ajudat a viure!».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però el moment potser més commovedor arriba quan una jove que fa una estona que fa cua amb l’últim llibre de James Rhodes a la mà es planta davant l’autor i li diu: «Em dic Mònica. I soc pianista». «¿Ah, sí?», respon el protagonista d’aquesta crònica. «Sí, de clàssica». I llavors Rhodes obre molt els ulls i exclama amb tota serietat: «¡Jo també!».

Coses que passen per Sant Jordi.