Un refrescant Brassens a Barnasants

El 22 d’octubre es compliran cent anys del naixement de Georges Brassens, el primer dels grans cantautors francesos del segle XX que tan influent va resultar en les albors de la Nova Cançó i en figures com Paco Ibáñez amb la seva revisió de la tradició trobadoresca tocada per la sàtira i la crítica social. No se sent parlar gaire d’ell en l’actualitat, així que va resultar oportú l’homenatge que li va dedicar aquest divendres Barnasants posant nous accents en boca de tres despertes intèrprets, Anna Roig, Maria Rodés i Eva Dénia.

Havien de ser quatre, però Mariola Membrives va faltar per indisposició, contratemps que va restar un angle atraient a aquest homenatge a càrrec de «veus mediterrànies de dona», com el va presentar el seu ideòleg, Pere Pons, al teatre Joventut (l’Hospitalet). Però de tota manera va ser una sessió substanciosa, per a l’ànima i per al cervell, perquè les cançons de Brassens són tan boniques com intel·lectualment estimulants i perquè les tres veus van deixar una empremta revitalitzadora, començant per Anna Roig, que té un toc teatral i la seva deliciosa manera de dir, en aquesta lloa a un romanticisme aliè als rigors administratius trucada ‘La non demande en mariage’.

Un punt d’heterodòxia

La suau brisa del swing, guiada per la guitarra de Mario Mas, director musical, en fluid diàleg amb el contrabaix d’Horacio Fumero i els vents, percussions i ocurrències de Pep Pascual. Un trio d’alta volada que, sense sortir dels carrils, va aportar calidesa i un punt d’heterodòxia. Anna Roig va fer notar que cada cantant havia triat les cançons que més li agradaven, de manera que ella ens va dispensar expressius assalts a ‘Les sabots d’Hélène’ i ‘L’orage’, amb un francès heretat de la seva mare i reforçat estudiant a Lió. Sí que es va trobar a faltar, en tot el concert, més explicacions sobre les històries que comporten aquestes peces, no exemptes de substància.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Maria Rodés es va decantar per les adaptacions ja existents al català, repertori que va donar una altra vibració al cançoner, ja que n’hi ha que són molt encertades, com la de ‘Les amoureux des bancs publics’, de Miquel Pujadó, que parla de «les parelletes que als bancs públics fan calaix de petons / tot dient-se tòpics carrinclons». Entonació pulcra, d’innocència amb doble fons.

Tancant, la veu més familiaritzada amb Brassens, la valenciana Eva Dénia, que va exhibir autoritat en unes composicions que va interpretar com si fossin seves. Com ‘Chanson pour l’auvergnat’, amb la França ocupada com a rerefons, o la simpàtica tot i que finalment cruenta ‘Brave Margot’, sobre la camperola que alleta un gat desemparat amb fatals conseqüències (per al felí). Les tres cantants es van unir en ‘La mauvaise réputation’, trilingüe i molt vigent en aquests temps de pols i tribus, recordant-nos que «a la gent no li agrada que / algú tingui la seva pròpia fe».