Crítica d’‘Esbirros’: faules sobre la vilesa

En la ‘Nota liminar’ que obre aquest ‘Esbirros’. Antonio Ortuño (Zapopan, Jalisco, Mèxic, 1976) defensa, de la mà d’Ezra Pound, que els seus relats es nodreixin tant de la lletjor com de la bellesa unint dos procediments que es volen simultanis: «d’una banda: rigor, estil, prosa; de l’altra, observació, evisceració, perspectiva». D’allà sorgeix el nervi d’aquests contes que s’inscriuen en la força d’un món representat tal com és, amb el fibló de la carència i la violència inherents, per acabar explorant les zones ambigües d’una subjectivitat paradoxal en la seva versió obsessiva, de malson o, si es vol, devoradora de les mateixes pors, pedra de toc de tot el llibre: «Un engendrament d’empentes negres que personifiqui l’anticipació del dolor que és la por».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A qualsevol dels 11 contes, de lectura estranya i plàcida gràcies a la unió del tràgic i el grotesc, provem que el món de les relacions socials, la seva pretesa estabilitat natural, pot arribar a ser tenebrós perquè és un erm buidat de sentit. Les figuracions dúctils que dibuixa Ortuño admeten que el dolor i el mal es dissolguin en els racons d’unes trames que es tornen instàncies devoradores del real. Amb la pretensió última que les instàncies de poder en les quals se situen els personatges, els papers en els quals es parapeten i que se’ls assigna a l’entramat social, la soledat que els és pròpia, tot això tornarà per engolir-los perquè la «por és un dard que se’t clava a l’ànima i te l’enverina».

Un llibre el·líptic que construeix la seva significació en la forma d’una consciència danyada per una faula que és una mascarada dels centenars de discursos vils dels que estem fets.