Hervé Le Tellier construeix un laberint de paraules amb la seva novel·la ‘L’anomalia’

Hi va haver un temps a França en què la literatura servia per jugar. Als anys 60 un grup d’autors, entre els quals es trobaven els francesos Georges Perec i Raymond Queneau i l’italià Italo Calvino (amb ‘Si una nit d’hivern un viatger’ o ‘Les ciutats invisibles’) es van apuntar a un tipus específic d’experimentació en el qual es traçaven unes regles que s’havien de complir rigorosament. No en va, alguns dels seus membres eren matemàtics. Així Queneau va explicar un episodi banal en un autobús de 99 maneres diferents i Perec va compondre una novel·la policíaca (‘La disparition’, ‘La desaparició’) en la qual no va utilitzar en cap moment la lletra E, la més habitual en francès. En espanyol, hi va haver una versió, ‘El secuestro’, en la qual s’ometia l’A.

A aquest moviment se li va dir Oulipo (per ‘Ouvroir de littérature potentiel’ és a dir, taller de literatura potencial) i en contra del que molts creuen, avui continua molt viu. El seu president, l’escriptor Hervé Le Tellier, matemàtic de formació, ho practicava a les seves obres per un públic petit però fidel, fins que amb idèntiques intencions la seva última novel·la ‘L’anomalia’ (Seix Barral / Ed. 62) el va portar fins a un sorprenent estrellat. Coronat pel Premi Goncourt, ha venut més d’un milió d’exemplars a França mentre que en castellà ha esgotat ja la tercera edició pocs dies després de sortir al mercat.

La rata i el laberint

L’oulipià Marcel Benabou definia qualsevol dels seus col·legues de files «com una rata que es construeix ella mateixa el laberint del qual es proposa sortir». El laberint de paraules que Le Tellier ha creat i que pot llegir-se com una obra de ciència-ficció, tot i que exactament no ho sigui, és una enginyosa novel·la que relata el destí d’alguns dels 243 passatgers que el 10 de març del 2021 (l’obra es va acabar un any abans) viatgen amb avió de París a Nova York. Tres mesos més tard, al juny, un duplicat del mateix avió aterra de nou a la ciutat amb tot el seu passatge també duplicat. Com s’enfrontaran vuit d’aquests passatgers als seus dobles, a ells mateixos, en una sèrie de variacions i combinatòries sobre aquesta circumstància impossible li serveix a l’autor per armar la seva novel·la. «Vaig agafar aquestes situacions i els vaig donar diferents resolucions: des de la col·laboració fins a l’odi, des del sacrifici fins a l’assassinat, però en vaig imaginar moltes més», explica el goncourt en una recent visita a Barcelona. Cada una d’aquestes històries es presenten al llibre amb una calculada simetria que amb la seva estructura multiplicadora es converteix en una màquina de construir novel·les. Pur Oulipo. «m’ha sorprès l’èxit de la novel·la, perquè els editors, i tenen raó, solen ser molt reticents a publicar obres amb tants personatges i a més a l’hora de presentar-la a les llibreries em vaig trobar que no podia respondre a preguntes tan senzilles com ¿qui és l’heroi? o ¿quina és la història?».

Un dels personatges és un escriptor descregut, Victor Miesel, que escriu una novel·la titulada, precisament, ‘L’anomalia’. Un autor que diu penjaments dels premis literaris francesos. «Sí, és una ironia que aquest llibre hagi acabat guanyant el Goncourt, però és que a més estava nominat a bona part dels grans premis francesos com el Medicis, el Renaudot o el Décembre». El fet que el Miesel alternatiu es vegi obligat a quedar-se amb la glòria del seu desaparegut àlter ego remet a la novel·la a la ja llegendària història de Romain Gary qui va contractar el seu nebot perquè es fes passar per un escriptor inexistent, Émile Ajar, les novel·les del qual escrivia el mateix Gary. Una enganyifa que li va suposar a l’autor guanyar el Goncourt dues vegades, una cosa prohibidíssima a les seves bases. «Soc de la generació que va llegir Gary i Ajar creient que eren autors diferents. I a més m’agradava més Ajar perquè l’apreciava com un autor jove i modern, cosa que era mentida. El que més sento és que tot es va revelar després del suïcidi de Gary que no va poder tenir el triomf. Crec que molts escriptors francesos desitjarien obtenir-lo dues vegades però no troben ningú que els faci de doble».

Homenatges amagats

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El llibre, juganer, està carregat de referències. Els 243 passatgers es vinculen a una obra de Perec, també es parla dels de Calvino i s’hi insereixen algunes cites directes dels discursos de Macron durant els primers dies de la Covid, tot i que en la realitat imaginada per Le Tellier, Trump hagi sortit reelegit: «És un personatge de ficció, violent, terrorífic i risible, seria una llàstima no utilitzar-lo».

Passar de vendre uns 10.000 exemplars a més d’un milió és una cosa que canviaria la vida al més pintat. L’escriptor no ho creu així. «Financerament jo ja tenia la possibilitat de fer tot el que volia, viatjar on volgués. El que sí que m’alegra és la notorietat que almenys a França ha assolit l’Oulipo que no és un moviment polsós de fa 30 anys, sinó actual que mereix nodrir-se de nous autors».