¿Et sembla fàcil el que fa el Tricicle? Ara t’hi pots enfrontar

El Tricicle són uns mestres de l’humor sense paraules. Fa 40 anys que fan riure el públic. La pandèmia va deixar penjades les últimes funcions del seu comiat amb Hits al Coliseum però a partir d’aquesta setmana l’art de Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans es pot disfrutar de nou i d’una altra manera a ‘Tricicle Clic, gest, humor, llenguatge’, una exposició al Palau Robert sobre la història del grup.

A part de riure de nou veient els gags dels seus vuit espectacles de creació, més els dos de grans èxits i les seves propostes per a la televisió, la mostra permet observar de prop el material –i els trucs– dels seus xous, com aquesta butaca carnívora de ‘Terrífic’. També permet descobrir l’ardu procés creatiu a través de les llibretes on apunten i dibuixen idees de tot tipus buscant una base sòlida per a les seves creacions. I, si algú s’hi anima, fins i tot es pot enfrontar amb els membres del Tricicle en una espècie de videomaton: et pots gravar mentre intentes imitar el que fan els cracs de l’humor que apareixen al teu costat. Són exercicis aparentment senzills fins que intentes imitar-los i t’adones de la saviesa i experiència necessàries per aconseguir que riguis amb el més petit gest i expressió.

La mostra recorda entre les seves fites haver sigut el primer grup d’humor que va participar en les cerimònies d’uns jocs olímpics, el 1992, o el seu pas al principi de la seva carrera pel programa ‘1, 2, 3... responda otra vez’, on van interpretar un gag inspirat en una popular cançó de Julio Iglesias que els va llançar a la fama. Precisament amb imatges d’aquell capítol de les seves vides obre l’exposició plena d’objectes utilitzats en els seus espectacles, relacionats sempre amb imatges de cada gag en pantalla o fotografies. Impossible no riure amb els seus esquetxos. I això que al principi de la seva carrera el crític Joan de Sagarra pensava que els faltava imaginació, com també recorda l’exposició.

A la mateixa sala s’exhibeixen algunes xifres que fan caure d’esquena: més de quatre milions de persones han vist els seus espectacles en directe en 6.196 representacions fetes en 450 teatres de 20 països.

«S’ha de veure el partit que han tret al material que teníem al nostre magatzem», opina Mir poc abans d’inaugurar la mostra, comissariada per Juli Capella. Els membres del Tricicle estan sorpresos. «Quan treballes sempre creus que ho pots fer més bé. Ara, amb la distància del temps, al veure el que fèiem penso: ‘¡Ostres! Sí que ho fèiem bé’». I Sans afegeix: «Fa poc en un documental sobre Anthony Hopkins, l’actor deia el mateix. El temps et permet apreciar el teu treball». Per la seva banda, Gràcia confessa: «S’ha de veure la quantitat de coses que hem fet i la quantitat d’objectes i imatges d’espectacles dels quals m’havia oblidat».

De ‘Manicomic’ a ‘Hits’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De ‘Manicomic’, el seu primer espectacle, han recuperat la casaca verda que va cosir la mare de Joan Gràcia; de ‘Slastic’, creació entorn del món de l’esport, la piragua i els guants de boxa... Però també sorprenen el visitant amb algunes de les onomatopeies dels seus espectacles (no direm més), el vestit de ‘Bits’ que s’il·lumina automàticament quan un passa per davant i la immensa cadira de ‘Sit’ que rep la gent tot just arribar al ‘hall’ del Palau Robert. «Hem estat un any buscant i seleccionant les peces, traient pols també, de tot el que tenen en un immens magatzem a Esparreguera», explica Capella.

Però no tot és material antic. L’exposició acaba amb una entrevista on parlen de la seva carrera i de la seva relació personal en una gran pantalla. El públic la pot seguir assegut a les mateixes butaques que ells van utilitzar a ‘Sit’. Cada un destaca una cosa diferent. Sans posa èmfasi en el «treball de personatges»; Mir, en l’auge del mim a finals dels anys 70, quan es va formar el grup. Per la seva banda, Gràcia remarca la seva afinitat a l’hora d’apostar per «un humor ingenu». Això sí, admeten que entre ells hi ha hagut friccions, però per sort la sang mai va arribar al riu. «Tots tenim mà esquerra, l’art d’esquivar també és important», resumeix Sans.