La improvisació musical, sense lligams al D’A

Pel que fa al cine espanyol més independent i experimental, el D’A és un bon receptacle de propostes situades als marges. Aquest marge l’estableix, clar, el cine ‘oficial’, i pel·lícules com ‘9 fugas’, presentada aquests dies al certamen barceloní, ratifiquen l’existència d’un cine lliure de qualsevol lligam. Va ser al festival de Gijón, competeix al D’A i el seu director, Fon Cortizo, explica que anirà al festival de Xangai.

¿Es pot construir un relat cinematogràfic a partir d’una improvisació musical? Una orquestra d’improvisadors tocant a les entranyes d’un barco, una sèrie d’episodis lligats entre si, un Vigo fantasmàtic i una reflexió sobre els palíndroms. Prou material per deixar-se emportar, que és el que demana la pel·lícula.

«La idea original era gravar l’orquestra», explica Cortizo a EL PERIÓDICO. «Els músics pertanyen a una escena musical d’improvisadors molt actius a Vigo, que se citen una vegada a l’any. Com a espectador m’estimulava molt el procés. A l’escoltar aquestes improvisacions imaginava imatges, seqüències i històries».

Instruments reciclats

Un músic marca la pauta als altres amb un megàfon, com si fos una cançó de Tom Waits executada amb instruments reciclats de Harry Partch. També alguna cosa del concepte industrial dels alemanys Einstürzen de Neubauten. Cortizo filma espais i filma la música. «A poc a poc –confessa el cineasta–, em veig obligat a posar una estructura de guió, enllaçar capítols, sorgeixen localitzacions, actrius. Quan ho tinc tot sobre la taula, arrenquem amb la gravació de les nou peces musicals, totes en una sola presa excepte la primera, que vam repetir a causa d’un problema tècnic».

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

La música flueix i alimenta les històries. Un barco solitari, la treballadora d’una llotja, les dues conductores d’una ambulància i la seva lectura feminista del reggaeton, un home que perd la memòria. «El que més em preocupava és que no hi hagués dos escenaris independents, el de la música i el de la història. El que volia és que s’entengués la música com a creadora de la història». Fer una transició orgànica entre els dos conceptes i harmonitzar-los en un de sol.

La memòria, personal i col·lectiva

El poeta, doblador i músic Pablo Barreiro encarna a la pel·lícula un home sense memòria. D’aquí sorgeix un dels elements més curiosos de ‘9 fugas’, l’aibofòbia, la fòbia als palíndroms: «Ell és un obsés del palíndrom, té un poema de 50 versos totalment palindròmic. Jo volia que el film tingués alguna cosa de palíndrom, l’estructura en nou fugues que permet que la cinc sigui el centre». Cortizo afegeix que això s’associa al film amb la fòbia a recordar. Silenciar la memòria, personal i col·lectiva. «La pel·lícula exposa que això és impossible, has d’enfrontar-te al teu passat». Té lloc en un Vigo espectral, una ciutat industrial i decadent, com Detroit, amb fàbriques abandonades que es revelen espais molt suggerents. Passat, present, organització, improvisació, memòria i palíndroms. Tot en un sol film.