Crítica de ‘Judas y el Mesías negro’: la ràbia engabiada de la negritud

Al recordar els fets que van conduir el líder dels Panteres Negres Fred Hampton a morir tirotejat per la policia als 21 anys, convertint-se així en màrtir i icona revolucionària, la segona pel·lícula de Shaka King posa almenys la meitat del focus sobre una altra figura: Bill O’Neal, el delinqüent que l’FBI va obligar a infiltrar-se en l’organització antiracista, i que va començar a creure sincerament en la causa de Hampton i els seus camarades mentre els traïa. King captura O’Neal en un estat permanent de tensió i por amb prou feines camuflats, mantenint-nos insegurs dels nostres sentiments cap a ell, i establint en el procés parentius més o menys pròxims amb ficcions sobre agents dobles com ‘Donnie Brasco’ i ‘Infiltrats’ però també ‘L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford’.

Notícies relacionades

BCN, amb quatre noves estrelles, ratifica la capitalitat gastronòmica

El millor servei de sala de la ciutat

El cine ha retratat els Panteres Negres diverses vegades en el passat, gairebé sempre de forma simplista i fins i tot caricaturesca. King, en canvi, es pren seriosament el zel revolucionari del moviment i el seu afany per canviar radicalment un sistema que els havia convertit en enemics fins i tot si això significava recórrer a la violència. La pel·lícula mostra part d’aquesta violència però no la idealitza, i de la mateixa manera no santifica Hampton malgrat que es mostra captivada per la seva personalitat i el seu treball social, i malgrat que part essencial de la seva agenda temàtica és posar en evidència que l’actitud de les institucions governamentals i policials nord-americanes respecte a la comunitat afroamericana i les seves lluites no ha canviat gaire des dels 60.

En altres paraules, ‘Judas y el mesías negro’ fuig tant del didactisme com de l’engarrotament propi del cine històric que se sap rellevant. És un ‘thriller’ polític ple de múscul, fúria, energia i magnetisme, i excepcionalment capaç de generar tensió dramàtica malgrat que el desenllaç de la seva història està inclòs en la seva sinopsi. I inclou dos dels millors treballs interpretatius del cine nord-americà recent: el de Daniel Kaluuya a la pell de Hampton, tan convincent quan exerceix de líder comunitari i orador electritzant com quan deixa que apuntin l’humor i la vulnerabilitat; i sobretot el de LaKeith Stanfield en la d’O’Neal, construït principalment a través d’una col·lecció de mirades esquives de les quals emergeix un home atrapat entre el cinisme i l’idealisme emergent i torturat per la seva pròpia condició de traïdor.