Jo Nesbo se submergeix en l’«esborronadora» atmosfera d’un ‘noir’ rural

Amb absoluta espontaneïtat, a l’altra banda de la pantalla, des de l’estudi-biblioteca de les golfes de casa seva, al seu Oslo natal, amb boina anglesa de quadres i jaqueta esportiva, el noruec Jo Nesbo (1960) s’aixeca, desapareix de la imatge, i es torna a asseure, amb una guitarra, per sorprendre amb uns acords de la nova cançó que ha escrit per al seu veterà grup de rock, Di Derre. Però s’ho pensa millor i després d’unes notes deixa la premsa oient amb la mel a la boca. «Ha sigut un any molt trist, aquest matí ens han dit que es cancel·len tots els festivals en què havíem de tocar aquest estiu, igual que va passar el 2020. Tenim moltes ganes de tornar a tocar», se sincera sobre la seva altra passió, la música, un dels referents del gènere negre nòrdic. El creador de la sèrie del turmentat policia Harry Hole (12 títols ja des que el 1997 va publicar ‘El ratpenat’) presenta una nova novel·la independent, ‘El regne’ (Proa / Reservoir Books), una «tragèdia familiar d’ambició personal» ambientada en una zona rural de Noruega, un escenari «claustrofòbic», amb una història que guarda «similituds amb la de Caïm i Abel». 

Aquí s’allunya una mica dels «clixés de la novel·la negra» sense renunciar al «thriller» i l’amaneix amb assassinats i violència, enveja, cobdícia, rancors, recels i baixes passions, i un policia marcat per la desaparició del seu pare, també agent. «És la història de dos germans amb una relació complicada. Molt pròxims l’un a l’altre. Per això vaig buscar en la meva relació amb els meus germans, especialment amb el petit, que va morir fa sis anys i amb qui tenia una relació molt íntima. Tocàvem al mateix grup de música, jugàvem a futbol, compartíem una habitació amb lliteres, com els de la novel·la... La tragèdia ha format part sempre de la meva narrativa», assenyala Nesbo, recordant la mateixa sèrie de Harry Hole o la seva versió del shakesperià ‘Macbeth’. 

A ‘El regne’, el germà gran, Roy, més introvertit, sempre ha protegit el petit, Carl, fins al punt de pensar si no n’estarà enamorat. Sent adolescents, els seus pares moren a l’estimbar-se amb el cotxe a prop de casa i Carl se’n va als Estats Units a estudiar mentre Roy es queda al capdavant d’una gasolinera. Quan després de 15 anys Carl torna a la granja familiar amb la seva dona, una atractiva arquitecta, i amb un projecte per a un ambiciós complex hoteler en què embarca econòmicament tot el poble, «sorgeixen els secrets del passat».

Solidaritat, enveja i claustrofòbia

Acostumat a ciutats com Oslo i els països exòtics on ha portat Harry Hole, Nesbo buscava ara «una localitat petita», com les que va conèixer de nen quan passava les vacances d’estiu amb els seus avis. «Eren pobles petits on tothom coneix tothom. És fascinant. Si et passa alguna cosa penses que hi ha solidaritat i que el veí t’ajudarà, però d’altra banda, viure allà provoca un sentiment claustrofòbic, sobretot quan estàs creixent i no et pots escapar de la percepció que tenen els teus veïns de qui ets. Tot i que se’n vagin a estudiar fora, si tornen, els del poble no els permeten canviar ni ser una altra persona, continuen sent ‘el fill de’ a qui han conegut sempre. En un poble hi havia una dita: ‘sé qui ets’. La gent se’n va a les grans ciutats per ser més anònim i no dependre de la mirada de l’altre. El teu lloc dins la manada en una zona rural és més obvi per tothom. Volia recrear aquesta atmosfera on es barreja la solidaritat amb l’enveja i la claustrofòbia». 

«Pecat o supervivència»

Sense fer espòilers, en aquest «microcosmos» una mica endogàmic es poden donar abusos sexuals i relacions com les que revela el personatge de la dona de Carl, criada a les Barbados, en un carrer on «el pare viola la filla i el germà es folla la germana». «Vaig triar aquest escenari quan estàvem de gira amb la banda per una zona rural de Noruega, en una vall molt aïllada, que després vam saber que era famosa per la malaltia de la caça, consanguínia, és a dir, que passa quan els membres d’una mateixa família es casen entre ells. A l’arribar vam notar aquesta atmosfera una mica esgarrifosa, esborronadora... No sé si això és pecat o supervivència. Quan es viu en un lloc tan aïllat com aquest, cal veure la diferència entre la moralitat o si les coses venen donades per les circumstàncies», reflexiona l’autor d’‘El lleopard’. 

Quan el veí és l’enemic

La llavor de la novel·la es remunta a una conversa amb el seu pare quan l’autor tenia uns 20 anys. «Ell era molt racional i molt just, creia en el bé i el mal. Però es va barallar amb un veí a qui una nova llei li permetia quedar-se amb part de la nostra terra per molt pocs diners. Em va dir que aquest veí de tota la vida s’havia convertit en un enemic. Sabia que la llei l’hi permetia però que al mirar-ho des de la banda de la família no hi ha discussió possible, tries la família per sobre del bé i del mal. Això em va impressionar molt en algú tan recte i just», apunta Nesbo sobre un dels temes de la novel·la.

Amb 50 milions de lectors i traduït a 50 idiomes, reconeix que «la popularitat et corromp d’una manera o una altra. El seu gust és addictiu i dolç». «Tinc llibertat econòmica per escriure el que m’agrada i el que m’agradaria llegir a mi. Vaig començar a escriure per amor al treball i la literatura i ho faig per créixer com a escriptor. Sempre em plantejo preguntes». I algunes són, revela, ¿què li agrada i què menysprea d’un personatge? «Sovint el que més odio d’un personatge són coses que menyspreo de mi mateix».  

Novel·la negra i crítica

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Per ell, «el gènere no és tan important. És un punt de trobada entre l’autor i el lector, un marc per a una història. Un autor noruec diu que totes les històries parlen d’amor i d’assassinats». «Als 70, la novel·la negra parlava de crítica política –assenyala–. Crec que la gent va veure en la novel·la negra un vehicle per explicar com funciona el sistema per a l’individu i que això va captar molts talents que la van utilitzar per narrar. Per això hi ha tants escriptors a Escandinàvia».   

Amb la mateixa naturalitat amb què va a buscar la guitarra mostra exemplars de les seves últimes lectures en pandèmia, totes biografies: de Joy Division, els Beatles, Tom Petty i Stanley Kubrick. I, amb una picada d’ullet, emplaça a sentir-lo a Youtube, en un «vídeo políticament molt incorrecte» on canta un tema per a la sèrie noruega ‘Exit’.