Adeu a Caballero Bonald, l’exemplaritat de l’estil

Amb la mort de Caballero Bonald ja no queda ningú a la foto de Colliure, la de l’homenatge a Machado el febrer del 1959. Tots han anat anant-se’n: Blas de Otero, José Agustín Goytisolo, Ángel González, José Ángel Valente, Jaime Gil de Biedma, Alfonso Costafreda i Carlos Barral. Ara la imatge d’aquell brillant equip de poetes, els de la promoció dels 50, està buida, com un escenari sense actors, sense obra ni teló.

Des del seu primer llibre de poemes, ‘Las adivinaciones’ (1952) fins a la col·lecció de retrats ‘Examen de ingenios’ (2017), l’obra de Caballero Bonald es desplega en innombrables direccions i amb incansable vigor expressiu en totes elles: la poesia, la novel·la, la semblança, l’assaig. Amo d’un idioma exuberant i precís, el va vitalitzar amb el combustible d’una intel·ligència incisiva –i per això de vegades tallant-, amb una mirada descreguda i, quan calia, aïrada, i amb un sentit de l’humor que anava de l’irònic al corrosiu. Com passa amb altres grans creadors, els seus últims anys van ser inopinadament fecunds i no em refereixo a la quantitat de títols sinó a la fondària i complexitat de la seva obra.

Rebel·lia clarivident

’Somos el tiempo que nos queda’ va ser el títol, el 2004, de la seva poesia completa, i com si respongués a aquesta lúcida percepció del temps, des del 1995 estava escrivint una sèrie de llibres excepcionals. D’aquell any va ser el primer volum de les seves memòries, ‘Tiempo de guerras perdidas’, al qual va seguir ‘La costumbre de vivir’ (2001): tots dos conformen una ‘Novela de la memoria’ (va ser el títol conjunt el 2010) que és un prodigi de forcejament entre el record donat i el forjat i no menys un exercici superb de prosa. Però Caballero Bonald no es va refugiar en absolut en el passat: el present del segle XXI l’interpel·lava i des dels seus vuitanta anys, amb una rebel·lia clarivident, va escriure ‘Manual del infractor’ (2005). Aquest poemari no va ser un fruit aïllat, perquè el van seguir ‘Entreguerras’ o ‘De la naturaleza de las cosas’ (2012) i ‘Desaprendizajes’ (2015), llibres sobre la despossessió progressiva i l’adeu impossible.

En el moment de la foto de Collioure, el 1959, tenia Caballero Bonald 33 anys, havia publicat quatre poemaris, era secretari –seria subdirector– de la revista ‘Papeles de Son Armadans’, que Cela havia creat a Mallorca per afavorir la publicació dels escriptors exiliats i militava en un actiu i clandestí antifranquisme.

Tot i que havia començat a estudiar Nàutica a Cadis (ell era de Jerez), li va poder la seva passió per la literatura i el 1949 va canviar a Filosofia i Lletres a Sevilla, tot i que la seva escola literària la va trobar al mudar-se a Madrid el 1952, on va conèixer alguns supervivents de la generació de la República com Vicente Aleixandre. Mesos després d’honrar a Machado, aquell poeta andalús obtenia el premi Boscán i el de la Crítica pel busseig poètic en la seva memòria que va ser ‘Las horas muertas’, tot i que aleshores ja creia, com gairebé tots, que era ineludible que la poesia assumís una missió social.

Argónida

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

D’aquesta convicció van sortir els versos de ‘Pliegos de cordel’ (1963), però sobretot la seva primera novel·la, ‘Dos días de septiembre’ (1961), amb el qual va guanyar el Premi Biblioteca Breve. No era només una història d’oprimits i opressors al món rural limitada a dos dies de verema, sinó que era un relat mític situat al territori d’Argónida (transposició del Coto de Doñana) en el qual l’escriptor feia una exhibició d’estructura del relat i d’elaboració d’estil. Va provar Caballero Bonald que era factible conciliar la denúncia de l’explotació o la injustícia amb la tasca rigorosament literària. La construcció d’una escriptura d’alt tonatge literari, barroca en la seva forma i simbòlica en el seu fons, es completaria el 1974 amb la novel·la ‘Ágata, ojo de gato’, en perfecta consonància amb els experiments que estaven duent a terme els narradors espanyols i llatinoamericans del moment. No es va moure d’Argónida a les seves novel·les posteriors, de ‘Toda noche la oyeron pasar pájaros’ (1981) a ‘Campo de Agramante’ (1991), però sí que va saber acostar-se als seus lectors sense abaratir la seva exigència literària.

En aquesta exigència, que va dotar de noblesa artística tota la seva obra, rau la seva exemplaritat literària i intel·lectual.