Discoteca llegendària

Studio 54: el segon lloc més viciós dels anys 70

La llibertina discoteca novaiorquesa, segona casa del modista Roy Halston, va ser l’Olimp de l’era disco

Amb l’excepció de la seu de Casablanca Records, a l’East 20th Street de Los Angeles, la discoteca novaiorquesa Studio 54, a la West 54th Street, va ser el lloc més llibertí de la dècada de 1970. Competir en excessos amb el quarter general del segell discogràfic fundat per Neil Bogart, casa de Kiss, Donna Summer, The Village People i els Parliament de George Clinton, només és possible posant alegrement un peu a la tomba. La cocaïna era a tot arreu, com si una fada, o una bruixa més aviat, l’hagués empolvorat sobre les oficines. «Era en rovells de dits, en taules, en llavis superiors, a terra», va dir Larry Harris, soci de Bogart a Casablanca. Els anys 70 van tenir dos colors als Estats Units: el taronja de robes, mobles, parets i alfombres i el blanc de la farlopa.

La música i l’escena disco es van forjar en els marges de la societat, com totes o gairebé totes les cultures que valen la pena. The Loft passa per ser el quilòmetre zero de l’assumpte. Amb aquest nom el discjòquei David Mancuso va muntar el 1970 les seves primeres festes ‘underground’, al principi a la seva casa de Nova York. No s’hi servia alcohol i l’entrada era només amb invitació. Aquests saraus, que anirien canviant d’ubicació, els esperaven amb candeletes els gais, els clubs habituals dels quals estaven en el punt de mira policial. L’equip de so de Mancuso era tremend i no menys tremend era el seu heterodox ull per detectar omplepistes, verbigràcia ‘Soul makossa’, de Manu Dibango.

Van seguir a The Loft altres temples del ball subterrani, com The Gallery, Paradise Garage i Crisco Disco, tots tres a Manhattan, si bé el fenomen es va estendre a Chicago, Filadèlfia i Los Angeles. Homosexuals, negres, llatins i italoamericans formaven el nucli de la clientela. Aviat els productors musicals més llestos van començar a facturar llargues cançons o remescles específiques per al ball. Només un segon després hi havia fins i tot ‘roller discos’; en efecte, discoteques per ballar patinant. L’extraordinària pel·lícula ‘Febre del dissabte nit’ (1977) va documentar els orígens ‘curriquis’ de la febre disco i la va propulsar fins a l’infinit i més enllà.

El moviment disco, compromès només amb el ball i passar-ho bomba, estava fet a mida de la ‘jet set’ artística dels 70, que havia trobat en la narcisista coca l’anestèsic ideal contra la pèrdua de les esperances dels 60. De manera que el 1977 els empresaris Ian Schrager i Steve Rubbell van obrir Studio 54. La primera cançó que va punxar Richie Kaczor en la inauguració va ser ‘Devil’s gun’, de C. J. & CO., en realitat un fenomenal producte d’estudi de Mike Theodore, Dennis Coffey i Tom Moulton.

Notícies relacionades

Studio 54 va portar a l’extrem la principal regla del negoci de la nit: fer sentir un privilegiat qui aconseguís entrar-hi. D’Andy Warhol a Truman Capote, de Bianca Jagger a Grace Jones, de Debbie Harry a Elton John, tothom que sortia a les revistes parava per allà. Com no estar disposat a fer les mil i una per accedir a aquest Olimp del glamur, caracteritzat pel ‘laissez faire’ amb el consum de drogues i fins i tot la pràctica del sexe.

La primera i més important etapa de Studio 54 va acabar amb una festa a la matinada del 3 de febrer de 1980: Schrager i Rubbell tenien un marró amb Hisenda. Al final es van declarar culpables d’evasió d’impostos i van passar 13 mesos a la presó.

Temes:

Música

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Qui va ser Roy Halston, el primer modista ‘pop star’?

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo