Crítica d’’Esta herida llena de peces: un viatge fluvial cap a la llum

Colòmbia, departament del Chocó, a la costa del Pacífic, una de les regions més castigades per la desídia de l’Estat i la barbàrie de la guerrilla i els paramilitars. La Colòmbia negra. Una llanxa remunta les aigües de color canyella del cabalós riu Atrato, portant a bord, entre altres passatgers, una mare blanca innombrada i a un nen negre, el seu fill, tot i que no l’hagi portat al ventre. La selva, una xafogor aclaparadora i l’olor àcida del perill, de la violència, sempre a l’aguait, com una serp, tot i que sembli adormida. El plantejament narratiu remet a una obra mestra, ’El cor de les tenebres’, al periple fluvial que realitza Marlow pel riu Congo a la recerca d’un infame tractant d’ivori. Però si al relat de Joseph Conrad la travessia desemboca en l’infern i la bogeria —«¡l’horror!, ¡l’horror!», xiuxiueja Kurtz en la seva agonia—, la debutant Lorena Salazar Masso (Medellín, 1991) proposa un viatge cap a la llum, cap al sol que alimenta la vida. Cap a la bellesa que es presagia des del títol: ’Esta herida llena de peces’. 

Durant la travessia, que suposa una reflexió sobre la maternitat —«tenir un fill és buscar, tota l’estona, maneres d’explicar el món»-, emergeixen els veritables protagonistes de la història: el riu, que beneeix i ofega, el sentit profund de pertinença a un paisatge, la resistència d’un poble, les relacions que s’estableixen entre dones («les trenes uneixen la propietària del cabell i qui el trena en una complicitat íntima») i la dificultat de ser dona i mare en un món aspre, maltractat per la violència. Una novel·la que olora a veritat, de prosa transparent. Una òpera prima encomiable. Una altra alegria lectora de la fornada d’escriptores llatinoamericanes.