Crítica de ‘Trigo limpio’: el blat i la palla

Amb aquesta novel·la èbria de literatura, hàbilment ordida, escrita amb agilitat i humor i dissenyada amb cura, va guanyar l’últim premi Biblioteca Breve Juan Manuel Gil (Almeria, 1979), sortit del planter de joves escriptors residents de la Fundació Antonio Gala. Si dic èbria és perquè ‘Trigo limpio’ enclou un joc intertextual en el qual es combinen almenys dos modes o, si es vol, dues modes narratives: la feliç autoficció i la valetudinària metaficció. La primera ha calat els ossos de la novel·la actual i va resultant estrany escapar de l’imperi del jo autobiogràfic més o menys falsari. La segona, la metaficció, va ser una epidèmia d’entotsolament des dels anys 70 que va mostrar els camins del tedi quan la literatura sobre la literatura (una forma d’autisme —quan no d’onanisme— literari) s’enroca sense voluntat de transcendir-se.

A ‘Trigo limpio’ no només s’estudien els dos modes sinó que se sotmeten a un tractament paròdic i se supediten a una estructura enginyosa en la qual desvelar un enigma torna a ser el dispositiu productor d’intriga. El narrador personatge ha publicat la novel·la ‘Un hombre bajo la lluvia’ (2019) —com l’autor— i rep un missatge de Simón, un antic amic d’escola i colla, que l’ha llegit i li proposa escriure sobre les seves llunyanes aventures infantils al barri on els havien construït un aeroport. El fet que hagin passat 25 anys converteix el suggeriment en un misteri, però mentre el narrador mira d’elucidar-lo es posa a escriure el text que estem llegint. Assistim així al procés de fer-se la novel·la, en el qual es trenen diversos fils en capítols alterns: la recordació, les indagacions presents al voltant de Simón, reflexions sobre les estratègies per armar una novel·la (tot i que planifiquen irònicament l’obra resulten gastades i supèrflues) i una conversa que és el centre neuràlgic de tot.

Els llibres construeixen passadissos

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta xerrada la va tenir el narrador amb un pintoresc Huáscar a la caserna de la Guàrdia Civil de l’aeroport. En aquesta, Huáscar li explica la seva vida amb òbvia delectació en la manera de fer-ho, citant d’amagatotis frases de clàssics com el ‘Lazarillo’ o ‘Nada’ de Carmen Laforet, mentre el narrador l’interromp constantment. Tot i que el clàssic que aquí sembla evocar-se és el ‘Coloquio de los perros’ de Cervantes, on Berganza narra la seva atrafegada vida (com Huáscar) i Cipión no deixa d’interrompre’l i donar-li consells sobre l’art de narrar. D’aquell col·loqui amb Huáscar, el xaval va aprendre el poder de suggestió del relat i com els llibres podien constituir invisibles passadissos cap a qualsevol lloc, més fascinants que els túnels del barri pels quals s’endinsava la colla. Aquest aprenentatge, que despertaria en ell la vocació literària, el va compartir amb Simón, que va extreure altres lliçons sobre la capacitat d’entabanar amb les paraules.

La metàfora dels textos literaris com passadissos imprevisibles és no només bonica sinó exacta, però és una de les dues que articulen la novel·la. L’altra és el ‘trigo limpio’ del títol, que no al·ludeix tant a les persones tèrboles però captivadores com Huáscar sinó al tipus de novel·la que agrada a l’autor: la impura i revolta, la que barreja el blat amb la palla. Aquí hi ha molt blat, però de vegades la palla no deixa apreciar-lo.