Francesc Tosquelles, el psiquiatre que aprenia dels «bojos»

Déu n’hi do: haver encunyat i posat en pràctica la psiquiatria institucional que postula que són les institucions i no les persones les que estan avariades (en aquell moment feien por) i és necessari guarir-les; haver utilitzat les habilitats artístiques dels pacients en el seu procés de curació i, per tant, haver-hi col·locat els primers elements per al que anys més tard Jean Dubuffet denominaria Art Brut, l’art realitzat en els marges de la societat; haver tingut un contacte directe amb popes del surrealisme com Paul Eluard o Tristan Tzara o amb filòsofs com Gilles Deleuze i Félix Guattari, i sobretot estar convençut que el pacient no ha d’estar en una posició de submissió respecte al metge i que el millor que pot fer un terapeuta és ‘déconner’, és a dir, desbarrar per connectar amb el malalt. I és que el malalt mental, deia, és el veritable «mestre» del psiquiatre.

Un rescat en gran

Per remeiar aquest abandonament sorgeix ara el llibre ‘Tosquelles. Curar les institucions’ (Arcàdia), de Joana Masó, que selecciona alguns textos fonamentals avui introbables tant en català com en castellà de l’excèntric psiquiatre juntament amb documents i fotografies de l’època contextualitzats per la crítica literària. Però allà no acaba el rescat, a l’octubre i a la ciutat de Tolosa la seva figura serà objecte d’una exposició que viatjarà al CCCB de Barcelona el 2022 per passar al setembre al Museu Princesa Sofia i acabarà el 2023 a l’American Folk Museum de Nova York, un centre especialitzat en Art Brut.

Hi ha moltes històries que revelen el caràcter poc ortodox d’aquest antifeixista que abans de l’esclat de la guerra es va moure en l’òrbita del POUM i va esprémer una Barcelona convertida en una espècie de petita Viena quan molts seguidors de Freud, jueus perseguits, es van refugiar a la ciutat. Després, durant la contesa, i a Almodóvar del Campo com a cap del servei de psiquiatria va arribar a contractar prostitutes a l’atur per cuidar els soldats en estat de xoc perquè els cuidessin i, sense mantenir amb ells relacions sexuals, poguessin redactar informes sobre les fantasies eròtiques d’aquests.

Ja a França, renovarà amb la seva filosofia l’hospital de Sent Alban, a Losera (Occitània, una de les zones més despoblades i pobres del país. «És molt interessant pensar –explica Masó– que els surrealistes durant l’ocupació, bé se’n van anar a l’exili com Breton o bé es van refugiar a Sent Alban. És el cas de Paul Éluard, que es va internar allà com a pacient per burlar-se dels nazis. A més algunes de les obres creades pels «bojos», com es deia abans sense pudor, com l’avui molt cotitzat Auguste Forestier, van ser adquirides per Picasso, Dora Maar o Tristan Tzara. «En el surrealisme la bogeria sempre ha sigut un element clau però en aquest cas el pas d’aquests artistes per Sent Alban deixa de ser una metàfora per convertir-se en una cosa concreta».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Per acabar d’arrodonir el personatge, només s’ha d’acudir a Youtube i delectar-se amb el monstruós francès en el qual es va expressar durant gairebé 60 anys –i això que va arribar a firmar com François–. Molt intel·ligents devien ser les seves paraules perquè la ‘intelligentzia’ francesa no menyspreés el que recalcava així l’idioma de Molière. «Solia explicar que ell parlava un francès aberrant perquè els malalts haguessin de fer l’esforç de traduir-lo, cosa que ve a ser l’essència psicoanalítica per excel·lència, en la qual és el malalt el que ha de fer el veritable treball». Sigui o no això cert, ell se sap tan excèntric com Groucho Marx i se n’aprofita per accedir als pacients. «A Sent Alban les forces vives del poble solien acudir al cineclub organitzat per ell, perquè al final sempre sortia a improvisar els seus comentaris que feien morir de riure el personal».

Explica Joana Masó com quatre dels fills de Tosquelles relataven la vida quotidiana a Sent Alban, on tota la família vivia juntament amb els malalts. «Parlen d’un paradís, d’una etapa magnífica, quan dins del manicomi tots participaven en festes de disfresses, circ amb elefants o pel·lícules de Buñuel. Quan per fi els fills de Tosquelles van sortir al món el van trobar molt poc interessant».