Entrevista

Israel Fernández: «No sé del cert si l’any del meu naixement és correcte»

  • Àmpliament reconegut com el millor ‘cantaor’ de la seva jove generació, el toledà actua a la sala Barts aquest dijous

4
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

El seu nom porta anys de boca en boca entre l’afició flamenca, i avui és reconegut gairebé per tots com el millor ‘cantaor’ de la seva jove generació. Escassos mesos després de publicar el seu celebrat disc ‘Amor’, ha destacat amb l’inesperat single ‘La inocencia’. Israel Fernández va néixer a Toledo, terra d’escassíssim ‘cantera jonda’; no obstant ell porta camí de convertir-se en tot un manxec universal. Aquest dijous inaugura el cicle ‘A tu vera’ a la sala Barts, amb les entrades ja esgotades.

 

¿Es pot parlar d’Israel Fernández i el guitarrista Diego del Morao com d’una parella artística?

Totalment. ¿Des de quan?

Farà dos o tres anys. La primera vegada que vam actuar em vaig posar bastant nerviós, ja que l’admirava moltíssim; crec que aquell dia pensava més en ell que el públic. Però de seguida vaig sentir que amb la seva guitarra cantava d’una altra manera, em tirava més al precipici... Abans igual no me la jugava tant, i tocant ell me la jugo, perquè sempre em rescata.

 ¿Com va sorgir la col·laboració en clau electrònica amb El Guincho per al single ‘La inocencia’?

Preparàvem la cançó per fer-la d’una manera més tradicional, però és que en la música ja està tot molt fet. I amb això no vull dir que això que faig ara no estigui fet també. Tot i que d’una altra forma. Tots els petons no són iguals, per més i més petons que un faci.

Els gitanos de la Manxa eren llavors molt tancats i que una dona es dediqués a l’espectacle era en aquella època molt complicat

 ¿Es coneixien ja?

Havia coincidit una vegada amb ell, en una gala dels Grammy a Las Vegas, i em va dir que li agradava el que jo feia i el disc ‘Universo Pastora’. A partir de llavors vaig començar a escoltar la seva música, tot i que no havíem tornat a tenir contacte fins ara.

 Teclejant Israel Fernández a Google, el primer que diu és que va néixer l’1 de gener de l’any 1992, però a mi no em surten els comptes...

Perquè està equivocat. En el meu DNI posa que vaig néixer el 16 de març del 1989. Però tampoc sé del cert si l’any és correcte. La meva mare està segura que el dia del mes és aquest, però com que van tardar molt temps a registrar-me no sap si va ser en el 89 o el 90.

 ¿Són molta família?

La meva àvia ha complert 90 anys, i té uns 40 nets i 20 besnets més. Fins i tot ha conegut els fills d’aquests.

 En una família amb rebesnets i tot, ¿no canta ningú més?

Pràcticament tots.

¿I a nivell professional?

Cap. Jo el primer. Perquè la Petra, la meva àvia, és una gran ‘cantaora’; tota una artista, però no s’hi va dedicar. Els gitanos de la Manxa eren llavors molt tancats i que una dona es dediqués a l’espectacle era en aquella època molt complicat.

Des de molt petitó he viscut el cant amb molta responsabilitat

 De la seva veu prodigiosa hi ha precoç constància televisiva. ¿A l’haver començat tan nen mai va desesperar pel que li tardava a arribar l’èxit?

Mai. Perquè a més la meva família mai em va pressionar en aquest sentit el més mínim. Tot i que des de molt petitó he viscut el cant amb molta responsabilitat. I de vegades em passava el contrari. A les festes familiars era inevitable que sempre algú em demanés que cantés alguna cosa. Fins al punt que jo em deia a mi mateix: «M’hauria agradat no saber cantar». Perquè no m’ho demanessin més; però després era la meva vida.

 O sigui, que després cantava en qualsevol moment...

I en qualsevol lloc. Fins i tot el meu pare de vegades em deia: «no cantis tant, descansa una mica fins que acabi el que estem mirant a la tele». Però en general era al revés. A casa hi havia una escala i si em posava a baix reverberava. Cantava allà amb la meva guitarra i el meu pare em deia els olés des de la sala. «¡Fill! Sembles un disc», em deia de tant que s’emocionava. És una cosa que ve amb mi. Jo sense cantar no seria jo.

¿Què pensa quan llegeix en tants llocs que és el millor ‘cantaor’ de la seva generació?

He de reconèixer que, quan em diuen aquest afalac, lògicament m’agrada. A ningú li amarga un dolç. Però una altra cosa és que tu t’ho creguis. I jo no m’ho crec, sens dubte. La meva recompensa principal és veure tant públic jove en les actuacions. El meu afany, en el bon sentit de la paraula, és que entre la joventut es continuï escoltant flamenc.

 

No es pot compondre sense viure

 ¿‘Amor’ és la seva posada de llarg com a lletrista i compositor?

Alguna cosa així, i m’he atrevit perquè he viscut. No es pot compondre sense viure. És com un quadro: un pintor pinta una cosa que veu, o el que no té, o el que ha perdut o senzillament el que somia.

Ja no queden entrades per veure’l a Barts, però acaba d’anunciar-se que tornarà el pròxim 18 de juliol, al Fòrum, i juntament amb Estrella Morente. ¿Havia compartit amb ella escenari alguna vegada?

Escenari mai, però l’he compartit moltíssimes vegades al meu cor perquè és una benedicció per a la música. Una artista completa, de les que no queden.

Serà el primer espectacle d’una sèrie que la seva directora artística, Hanan Boumenjel, feia temps que acariciava. Titulat: ‘Por amor al cante’. Sense saber que el seu disc es diria ‘Amor’. Més que casualitat sembla cosa del destí...

Crec més en les maneres de sentir... i hi ha gent que sentim igual. En aquest aspecte és semblant al sentit de l’humor, que amb determinades persones, sense saber per què, connectes especialment.

 

 

 

 

 

Notícies relacionades

 

 

Temes:

Flamenc Música