Per què Barcelona trobarà a faltar el festival Primera Persona

La monologuista Oye Sherman (Maria Rovira) farà de mestra de cerimònies d’un acte convocat sota l’epígraf ‘Cicatrius’ (la cicatriu com a «record d’una ferida que ens va fer diferents, que en el seu moment ens va fer mal però que ja ha deixat de sagnar», apunta Otero) i en què participaran el poeta David Caño, l’editor Miquel Adam, la il·lustradora Rocío Quillahuaman, les escriptores Anna Pacheco i Esther García Llovet i els músics Stivijoes, L’Hereu Escampa, Lluís Cabot i Clara Viñals, i Hijos del Trueno. El final de festa anirà a càrrec de Joe Crepúsculo, autor, juntament amb Manolo Vázquez, de ‘La primera persona’, cançó composta expressament per a una actuació en l’edició inaugural del festival i que es va convertir ràpidament en l’himne imbatible de tot el tema. El mateix dissabte, la web del CCCB posarà en descàrrega una publicació amb una vintena de col·laboracions d’altres artistes que reflexionen entorn del concepte de les ‘cicatrius’. 

El Primera Persona s’acaba i ja l’enyorem. Res com els comiats per reconèixer mèrits: la llista de moments memorables i de presències rutilants (de Sleaford Mods a Vivian Gornick, de Julieta Venegas a John Cooper Clarke, de Stephen Merritt a Caitlin Moran i els seus ‘chupitos’ cada vegada que es pronunciava la paraula «feminista») ha sigut un luxe impagable per a una ciutat necessitada d’aquest tipus d’impulsos. En l’hora de l’adeu i del balanç, Kiko Amat i Miqui Otero trien els 10 moments que, segons el seu parer, millor han retratat l’essència del que ha sigut, i el que pretenia ser, el Primera Persona.

Antonio Luque i Jota (2012)

La xerrada-concert que va reunir en la primera edició del festival Antonio Luque (Sr. Chinarro) i Jota de Los Planetas, una cosa així com els Faemino i Cansado de l’indie-pop espanyol, va oferir un d’aquells instants aparentment anecdòtics però carregats de significat que al llarg dels anys han anat definint la idea del Primera Persona i n’han justificat la existència. Així ho recorda Amat: «En un moment, Luque li diu a Jota: “Allò de la lletra em vas dir que era pel teu sogre”. Aquí vaig pensar: “Això és el Primera Persona. Per això val la pena fer el festival”». La vivència personal convertida en la clau que dona sentit a l’obra.

Jonathan Ames (2012)

Se suposava que l’escriptor i còmic novaiorquès, creador de la hilarant sèrie autobiogràfica ‘Bored to death’ per a HBO, havia vingut a perorar sobre la seva agitada vida i la seva estimulant obra, però el seu pas pel Teatre CCCB va acabar sent un subversiu espectacle d’‘stand-up comedy’. «Després de parlar de la seva vida i miracles durant una hora, acompanyat per un col·lega disfressat de majordom que vam posar al seu servei dos dies abans, va fer sonar ‘Ring my bell’ mentre convidava la gent del públic a perdre la vergonya i ensumar-se com gossets –evoca Otero–. Després hi va haver altres grans escriptors, com Junot Díaz o Jonathan Lethem, però Ames va ser el primer i el més teatral».

Oriol Llopis (2013)

El seu segon any, el festival va posar l’escriptor Marcos Ordóñez, el crític de rock Oriol Llopis i el gàngster reinserit Dani El Rojo a dialogar amb tres actors que interpretaven els seus jos juvenils. O alguna cosa així. En el torn de Llopis es va produir un altre d’aquells moments «fundacionals» que encara avui fan que a Amat se li il·lumini la cara. «Al llistar el seu codi deontològic, el crític rock del ‘demi-monde’ exclama: “¡I en primera persona!”. També ho vaig sentir com a reivindicació històrica complerta i encarnada en festival». Llopis ja no és entre nosaltres. Tampoc els escriptors David Nobbs i Juan Marsé, que van passar pel Primera Persona el 2014 i el 2016, respectivament.

The Raincoats i Lidia Damunt (2013)

La murciana Lidia Damunt va néixer un any després que Gina Birch i Ana da Silva muntessin a Londres el molt influent grup de postpunk feminista The Raincoats. Ajuntar-les al CCCB per interpretar, entre altres cançons, ‘Fairytale in the supermarket’, el primer ‘single’ de la banda anglesa, va ser una idea feliç que Otero inclou entre els grans ‘hits’ en la història del festival. «Ens encanta això de connectar diverses generacions amb una mateixa idea; The Raincoats havien sigut importantíssimes per a aquella Lidia Damunt adolescent que començava a fer música i ens va semblar preciós que de sobte, després d’haver estat separades per tants quilòmetres i anys, acabessin juntes a sobre d’un escenari». 

Robert Forster (2013)

Si els directors del Primera Persona haguessin de quedar-se amb una sola actuació musical d’entre la vintena llarga que ha acollit la mostra, els índexs de tots dos assenyalarien l’australià Robert Forster. L’ex-Go-Betweens va tocar amb una banda formada per músics locals amics del festival i la seva adaptació va ser tan gran que va acabar dient en directe que a les nespres al Maresme se’ls diu ‘micacos’. Final antològic amb ‘Spring rain’ i pell de gallina amb ‘Surfing Magazines’, corejada pel públic. Amat: «Un dels meus músics predilectes de tots els temps tocant al festival la seva cançó més ‘primerapersonera’. Moment molt emotiu, tot i que el vaig afrontar amb la virilitat i fermesa de llavi acostumades». (Podeu veure l’actuació completa aquí).

‘Max Mix’ (2015)

Els discjòqueis Josep Maria Castells, Mike Platinas i Toni Peret es van alternar als plats per relatar l’al·lucinant història del primer (i més exitós) ‘megamix’ espanyol i de com un dels empresaris que es van enriquir amb el fenomen va encarregar el segrest i assassinat del seu soci. Otero va quedar comprensiblement impactat: «Una història de pionerisme musical, precarietat de la indústria, ‘pelotazos’ tant musicals com urbanístics, sicaris, segrestos, televisió, milions i crisi i ruïna... És un dels que més recordo, sobretot, perquè va ser gairebé com una obra de teatre documental. I també perquè la gent ballava i picava de mans fins i tot amb la sintonia d’‘Informe semanal’».

Richard Price (2015)

En aquestes nou edicions, els dos responsables del festival han reclutat els serveis de la flor i nata del periodisme cultural local per conduir les converses amb els convidats. Només en comptadíssimes ocasions s’han reservat aquest paper per a si mateixos, indici clar d’una devoció personal particularment intensa. Amat ho va fer amb l’escriptor del Bronx, autor de novel·les com ‘The Wanderers’ i ‘La vida fácil’ i dels guions de ‘El color del diner’ i la sèrie ‘The Wire’, entre molts altres triomfs. «No tinc herois, però sí mestres. Price n’és un. Parlar amb ell en directe va ser l’hòstia. Un gran ‘ranconteur’ en una hora de ‘riffing’ i anecdotari apoteòsic». (Si ho voleu comprovar, aquí teniu el vídeo).

Eduardo Mendoza i José Luis Cuerda (2015)

Aquell mateix any, Otero es va regalar el privilegi de moderar la conversa entre «dos savis de veritat»: el novel·lista barceloní Eduardo Mendoza i el cineasta i escriptor manxec José Luis Cuerda (un altre gran que, desgraciadament, tampoc ha sobreviscut al festival). Amb unes pepsicoles pel mig, tots dos van deixar de banda el tema de la literatura còmica que suposadament els havia convocat per explicar records infantils i anècdotes hilarants davant una platea entusiasta que els va dispensar tractament de ‘rock stars’. «Va ser una hora d’humor intel·ligentíssim i alegria d’estar vius. Una lluita de titans que vaig disfrutar com un nen». (Podeu compartir el seu entusiasme punxant en aquest enllaç).

Carla Simón i Elena Martín (2018)

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Representants d’una nova onada del cine català caracteritzada per la potència de les mirades femenines i la importància de l’experiència personal, Carla Simón (‘Estiu 1993’) i Elena Martín (‘Júlia Ist’) van convertir l’escenari en el dormitori compartit d’una residència d’estudiants per protagonitzar una conversa d’insòlita familiaritat i plena de revelacions, de la qual Otero guarda un record immillorable. «Una de les sorts del Primera Persona ha sigut poder conèixer gent que admires i que és més jove que tu. A la Carla i l’Elena els vam posar en una llitera perquè intercanviessin obra i confidències. Vaig disfrutar molt preparant-ho tot amb elles i també amb el clima molt íntim que es va crear».

Nik Cohn (2019)

Amat ho té clar: el Primera Persona va néixer justament per portar a Barcelona gent com Nik Cohn i posar-li un micròfon davant. El periodista i novel·lista britànic és autor del que molts consideren el primer gran assaig sobre la música pop (‘Awopbopaloobop Alopbamboom’) i del reportatge que va inspirar la pel·lícula ‘Febre del dissabte nit’, per citar dues de les seves fites. Tot i així, als seus més de 70 anys, continua sent un complet desconegut a Espanya, on només s’han publicat un parell dels seus llibres. «Cohn simbolitza un tipus d’artista que ‘obliga’ a l’existència d’un festival com el Primera Persona. Si no arriba a convidar-lo el Primera Persona, no l’hauria convidat ningú. Així de senzill».